23 marzo 2011

N-113 Ciencia-Economia y Sociedad

La interacción entre ciencia-sociedad-economia

"Los cambios de paradigma que acompañan a los grandes cambios pueden ser debidos, a veces, a mentes inspiradas, pero es mas comun que sean debidos a la aplicacion de la tecnologia a a la ciencia"  (Price, 1963:247).

Hace años que se afirma que vivimos en la "sociedad del conocimiento y de la información"
[1].  gran parte del progréso socioeconòmico està basado en una contínua producción de innovaciones tecnocientíficas, todas las sociedades que concemos se proveen de algun tipo de procedimiento, por el cual se genera  conocimiento, se preserva, se transmite de generacion en en generación.

El que  la sociedad o los asuntos culturales pueden influir en la tarea cientifica nunca se ha puesto en duda, el debate es si esta influencia es desaconsejable, si se debe o no evitar...

 La sociologia, es la disciplina que se centra en estudiar la institución científica, considerando los aspectos socioculturales como a responsables de la producción de errors científicos o de una mala ciència. Estamos delante de un analisis que solo ha servido para desenmascarar los casos en las cuales la  sociedad era la responsable de la elaboración de un conocimiento distorsionado.

El caso Lysenko, es utilizado por los sociòlegos para  demostrar com puede llegar a ser de pernicióso dejarse llevar por la ideologia cuando se trata de elaborar  conocimiento. (Lysenko elaboro una biologia basada en los principios del materialisme dialèctico, como consecuencia de  seguir sus  teorias en vez de otrias teorias que el denominaba burguesas, que eran las validas, el cultivo  de los cereals, de la Unió Soviètica sufrio serios  problemas de suministro durante dècadas.

En los años 1970, se cuestiona la necesidad de preservar la ciència de la influència de la sociedad, de esta forma se consideraba a la  ciència com una verdadera  "caja negra" para las disciplinas sociales.

Esta forma de acercarse a la tarea científica és que es plantea  que entre esta y cualquier otra actividad social no hay diferencias esenciales.(no tendria sentido separar ciència y societat) Se indica que es cierto que los factores socioculturals són presentes en la producción de errorrs científicos o mala ciència, tambien es cierto que estos son responsables de la generación de representación de la realidad o, de aproximaciones a la verdad.Por un lado se asume que  el conocimiento científico se debe de entnder como un producto social y por otro lado se defiend un enfoque empirico y naturalista alejado de la especulacion filosòfica (Pickering, 1992).

Aparecen los  "estudios de controvèrsias", analizando en el momento en que la teoria aun no son consideradas como conocimiento, nada tiene grado de certeza o de facticidad Tambien toman fuerza los  "estudios etnogràficos", que suponen un desplazamiento de sociòlegso y antropòlegos en el mismo lugar donde se elabora la ciencia, en el mismo labpratorio, implica  que la ciència se analiza mientras se hace y no posteriormente cunado ya esta elaborada y sancionada (Latour i Woolgar, 1979). Mostraria que el concimiento  científico és una producción contextual específica que lleva la marca de la contingència situacional y de  la estructura de intereses  del procéso mediante el cual se ha generado  (Knorr-Cetina, 1981).

La relación entre tecnologia y sociedad
Són les transformacions socials una simple conseqüència dels desenvolupaments tecnològics o, al contrari, aquests no són més que respostes a les necessitats socials? Buscar una resposta a aquesta pregunta ha estat un dels objectius principals per als qui han indagat la relació entre tecnologia i societat. Les solucions més senzilles han caigut en algun tipus de determinisme. El tecnològic ha consistit a plantejar que la tecnologia opera independentment de restriccions polítiques, socials o morals i que arriba, fins i tot, a la producció de les seves pròpies normes de funcionament i desenvolupament. La societat, per tant, no pot fer altra cosa que anar a remolc dels canvis tecnològics. El determinisme social, al contrari, sosté que el que importa no és la tecnologia mateixa, sinó el sistema social o cultural en el qual és inclosa, des del qual és produïda, mantinguda i reforçada. Diversos interessos socials, econòmics, de classe, de gènere, polítics, etc. marquen i guien el desplegament i desenvolupament de les innovacions tecnològiques.

Amb tot, aquest tipus de respostes presenten seriosos problemes. En primer lloc, reedifiquen la polaritat tecnologia-societat com si fossin dues esferes autònomes amb lògiques pròpies. En segon lloc, per tant, no expliquen adequadament tota la gamma d'interaccions que es poden donar entre les dues. Així, el determinisme social no pot explicar les transformacions socials inesperades i imprevisibles que produeixen algunes innovacions tecnològiques; mentre que el determinisme tecnològic no aclareix el paper dels interessos socials en l'aparició i el desenvolupament d'innovacions tecnològiques.

Amb el temps, però, han anat guanyant adeptes els plantejaments que fugen d'un o altre determinisme i es pot afirmar que, actualment, cada vegada fa més fortuna un model explicatiu directament hereu dels estudis etnogràfics en laboratoris i que es basa en l'anomenat "postulat d'heterogeneïtat". Convé dir, a més, que dins d'aquesta perspectiva[5] hi ha diferents plantejaments amb èmfasis diversos. Aquests s'agrupen en dues grans constel·lacions: La primera rep el nom de perspectiva interactiva. S'hi assumeix que hi ha una divisió força estable i factual entre allò social i allò tècnic, però s'admet que el primer dóna forma al segon, alhora que allò que és tècnic també és capaç de donar forma a allò que és social. El determinisme s'evita advocant per la interacció i l'intercanvi entre els dos pols. La segona és caracteritzada com la perspectiva del teixit sense costures (seamless web). La seva formulació qüestiona que la divisió entre allò social i allò tecnològic sigui estable o factual.

Diferents arguments sostenen aquest plantejament. D'una banda, els partidaris de la perspectiva del teixit sense costures constaten que els innovadors, perquè triomfin les seves innovacions, es veuen abocats a construir xarxes heterogènies compostes d'elements tècnics, socials i econòmics. És a dir, els qui construeixen artefactes només tenen èxit si a més de considerar les qüestions de caràcter estrictament tècnic, també tenen en compte el context social, econòmic, polític i científic en què aquests ginys estan emmarcats. Es tracta de manipular simultàniament i amb habilitat factors socials i elements tècnics, d'associar entitats heterogènies entre si per a produir totalitats amb sentit. Així, l'explicació determinista que insisteix en l'autonomia tecnològica es planteja com una simple aparença:



"Els sistemes tecnològics, fins i tot després d'un creixement prolongat i de la seva consolidació, no es tornen autònoms; tan sols prenen ímpetu. Tenen una massa de components tècnics i organitzacionals; tenen direcció, o fites; i mostren un ritme de creixement que suggereix velocitat. Un alt nivell d'ímpetu sovint porta els observadors a assumir que un sistema tecnològic s'ha tornat autònom" (Hughes, 1987:76).


D'altra banda, també s'insisteix en el fet que els artefactes estan implicats pràcticament en totes les relacions entre éssers humans. Per a aclarir la rellevància que allò no humà té en les nostres relacions quotidianes, Latour (1999) sovint recorre a una simple comparació entre les nostres societats i les comunitats de babuïns i ximpanzés. Aquestes tenen una socialitat terriblement complexa. Compleixen amb tots els criteris que defineixen normalment la interacció social: copresència d'almenys dos actors, una relació comunicativa i l'emergència de qualitats no esperades que s'afegeixen a les competències que tenien els actors abans de la seva interacció. Però el que no hi ha en les interaccions dels primats i és completament present en les nostres són alguns mitjans pràctics extrasomàtics que emmarquen i puntuen la interacció: texts, productes tecnològics, arquitectura, instruments de mesurament, banderes... Els primats només tenen el seu cos nu per a construir estabilitat i ordre social. És molt, sí, però no suficient. En aquest tipus de socialitat cada esdeveniment nou és una prova per a tot el conjunt del col·lectiu i obliga a reconsiderar des del principi tota l'ordenació jeràrquica, extrema complexitat en les interaccions socials marcada per la impossibilitat de transformar-se en llaços socials que perdurin en el temps i l'espai. La realitat social s'esvaeix cada vegada que el mascle més fort es gira i dóna l'esquena al grup, i aquesta es torna a constituir quan el mira altra vegada. Al contrari, la societat humana se sosté gràcies a elements no humans. La característica que defineix la interacció, paradoxalment, no és la complexitat, sinó la reducció o la simplificació. Aquesta sol estar emmarcada, guiada o ritualitzada, en definitiva, contextualitzada pels esmentats elements extrasomàtics que tenen la propietat de fer-la repetitiva. El que ens manté units és el que està més enllà de la nostra carn. Barrejat amb allò que és lingüístic, amb allò polític i ideològic... En altres paraules, allò social no és el que ens manté junts, sinó el que és mantingut. I la tecnologia té un paper primordial en aquest exercici. En definitiva, tecnologia i societat no són esferes separades, sinó quelcom mútuament constitutiu i definitori.



-, la relació entre ciència, tecnologia i societat és més complexa del que habitualment pensem.

1. Considerar la reproducció situada de la identitat mitjançant la interacció discursiva local; considerar les representacions de la identitat que es poden vehicular en estructures narratives que circulin en un laboratori o defineixin un conjunt de pràctiques concretes; considerar els elements per mitjà dels quals es fan aquelles representacions i interaccions, l'evolució històrica que aquestes han pogut tenir i els mitjans que faciliten la seva inscripció en les persones.

2. Analitzar l'emergència de diferents identitats en diferents contexts.

3. Estudiar com canvien aquestes emergències i segons quins factors.

4. Descriure els diferents recursos lingüístics i no lingüístics que es mobilitzen en temps i espais particulars per a produir una determinada identitat, i a partir de quines exigències es produeix aquesta mobilització.

5. Investigar d'on provenen aquests recursos constitutius.


Però, més enllà d'aquestes línies de treball, és interessant destacar com la mateixa psicologia queda afectada per les consideracions que hem anat embastant. En aquest sentit, la relació ciència, tecnologia i societat planteja tres grans desafiaments a la nostra disciplina.

En primer lloc, es qüestiona la seva definició com a ciència d'allò que és humà. Acabem d'esmentar el tema de la identitat com una de les aportacions que la psicologia pot fer a l'estudi de l'anomenat teixit sense costures. Però també hem vist que aquesta és una emergència en un entramat més complex, on les relacions entre ciència, tecnologia i societat són determinants. Per tant, es pot afirmar que el que anomenem "allò humà" és indefugible d'aquestes relacions. És a dir, no és possible analitzar la identitat sense tenir en compte tot el que l'envolta i que de vegades hi dóna sentit. Així, l'estudi de l'ésser humà es converteix en una sort d'escrutini d'aquest continuum. En aquesta redefinició, sens dubte, la mateixa noció d'ésser humà es transmuta: passa de ser una entitat autocontinguda a convertir-se en una entitat produïda i expandida gràcies a elements del seu entorn més immediat. Aquests plantejaments no són totalment nous, sinó que ja apareixen, per exemple, en les anàlisis que va iniciar Foucault (1975) sobre la constitució de la subjectivitat en diversos establiments institucionals i dispositius tecnològics. L'entramat vigilància, disciplina i subjectivitat s'articula gràcies a una tecnologia concreta: el panòptic, que mostra un dispositiu en què les tècniques que permeten veure indueixen efectes de poder, els quals, al seu torn, determinen subjectivitats. Rose (1996) desenvolupa la proposta foucaultiana i l'enriqueix amb les aportacions de Michel Serres i Gilles Deleuze[7] per a emfasitzar el caràcter híbrid d'allò humà. En aquest sentit, Rose sosté que per a comprendre les pràctiques de subjectivació i, per tant, la creació d'identitat o subjectivitat, les hem de concebre en termes de complexes connexions, tècniques i línies de força que s'estableixen entre components heterogenis. No som altra cosa que el resultat d'un conjunt d'operacions i maquinacions que ens constitueixen en un tot en el qual resulta indiscernible on comença allò humà i on, allò no humà.

En segon lloc, i estretament relacionat amb tot l'anterior, tenim la transformació per la qual passa la conceptualització dels processos tradicionalment concebuts com a psíquics. És cert que, des de fa ja un parell de dècades, s'insisteix en la necessitat de posar més atenció en el que queda fora de l'espai interior per a comprendre allò que és mental, allò subjectiu, la identitat mateixa. Referent a això, la influència del construccionisme social (Gergen, 1994; Ibáñez, 1994) ha estat, sens dubte, determinant. Amb tot, el que es desprèn del que hem anat dient és que és possible fer un gir més després d'aquest gir social. Així, un exemple clar del que això implica el constitueixen els estudis que es fan sobre el paper que els objectes i els aparells tecnològics tenen en el record i la memòria. Treballs com el de Brown, Middleton i Lyghfoot (2001) exploren la imbricació d'allò discursiu i d'allò no discursiu en l'ordenació i record del nostre passat en entorns institucionals fortament tecnologitzats. La memòria no és una capacitat cognitiva, un poder exclusiu d'un individu, sinó la propietat d'una cadena de relacions entre elements heterogenis. En aquesta cadena apareixen entitats tecnològiques i objectes. Recordar deixa de ser l'habilitat d'un subjecte aïllat per a convertir-se en la potència de totalitats complexes.


1- La segona expressió és més recent i la seva popularitat està lligada, sense cap mena de dubte, a les tesis de Manuel Castells (1997, 1998a i 1998b). Assistim a una revolució en curs. Però la diferència amb altres revolucions rau en el fet que el nucli d'aquesta transformació es troba en els canvis pels quals passen les tecnologies del processament de la informació i la comunicació. Aquestes són per al nostre present el que les diferents fonts d'energia van ser per a les successives revolucions industrials, del motor de vapor a l'energia nuclear.



Bibliografia:

BELL, D. (1973). El advenimiento de la sociedad postindustrial. Madrid: Alianza, 1991.

BIJKER, W.E.; LAW, J. (ed.) (1992). Shaping technology/building society. Studies in sociotechnical change. Cambridge (Ma): MIT.

CASTELLS, M. (1997). La era de la información. Madrid: Alianza. Vol. I.

CASTELLS, M. (1998a). La era de la información. Madrid: Alianza. Vol. II.

CASTELLS, M. (1999b). La era de la información. Madrid: Alianza. Vol. III.

DELEUZE, G. (1989). El pliegue. Leibniz y el barroco. Barcelona: Paidós.

DIESING, P. (1991). How does social science work? Reflections on practice. Pittsburgh, PA: University of Pittsburgh Press.

DOMÈNECH, M.; TIRADO, F.J. (1998). Sociología simétrica. Ensayos sobre ciencia, tecnología y sociedad. Barcelona: Gedisa.

DOMÈNECH, M.; TIRADO, F.J. (2001). El papel de las nuevas tecnologías en la producción de conocimiento. (En premsa).

FEYERABEND, P.K. (1975). Tratado contra el método. Madrid: Tecnos, 1981.

FOUCAULT, F. (1975). Vigilar y castigar. Mèxic: Siglo XXI, 1976.

GERGEN, K.J. (1994). Realidades y relaciones. Aproximaciones al construccionismo social. Barcelona: Piados, 1996.

HUGHES, T.P. (1987). "The evolution of large technological systems". A: W.E. BIJKER; T.P. HUGHES; T. PINCH (ed.). The social construction of technological systems. New directions in the sociology and history of technology. Cambridge: MIT, pàg. 51-82.

KNORR-CETINA, K. (1981). The manufacture of knowledge. Oxford: Pergamon Press.

KRUGLANSKY, A.K. (1994). "The social-cognitive bases of scientific knowledge". A: W.R. SHADISH; S. FULLER (ed.). The social psychology of science. Nova York: The Guilford Press, pàg. 197-213.

LATOUR, B. (1999). La esperanza de Pandora. Barcelona: Gedisa, 2001.

LATOUR, B.; WOOLGAR, S. (1979). La vida en el laboratorio. La construcción de los hechos científicos. Madrid: Alianza, 1995.

MITROFF, I. (1974b). The subjective side of science: A philosophical inquiry into the Psychology of the Apollo moon scientists. Amsterdam, Països Baixos, i San Francisco: Elsevier and Jossey-Bass.

PICKERING, A. (1992). "From science as knowledge to science as practice". A: A. PICKERING (ed.). Science as practice and culture. Chicago: University of Chicago, pàg.1-26.

PINCH, T.J.; BIJKER, W.E. (1987). "The social construction of facts and artifacts: Or how the sociology of science and the sociology of technology might benefit each other". A: W.E. BIJKER, T.P.HUGHES; T.PINCH (ed.). The social construction of technological systems. New directions in the sociology and history of technology. Cambridge: MIT. pàg. 17-50.

PRICE, D.J. DE SOLLA (1963). Little science, big science... and beyond. Nova York: Columbia University.

ROSE, N. (1996). Inventing our selves. Psychology, power and personhood. Cambridge: Cambridge University Press.

SERRES, M. (1994). Atlas. Madrid: Cátedra.

SHADISH, W.R.; FULLER, S. (ed.) (1994). The social psychology of science. Nova York: The Guilford Press.

fuente uoc , carpintero