17 febrero 2010

Economia española 1990-2010




1-Factores que explican la recuperación de la inversión española desde 1995:

- La mejora en el escenario económico general, debido a un incremento de la demanda externa.
- Un saneamiento financiero de las empresas gracias a unos menores costes de financiamiento externo. Hay ocasiones que una mejora en los tipos de interés hace incrementar las actividades inversoras de las empresas. Tiene mayor importancia las mejores expectativas a nivel empresarial y las mejores expectativas de las familias sobre la situación del mercado de trabajo.
- Un crecimiento de la demanda de viviendas, favorecida por la caída de los tipos de interés y por la mejora del mercado de trabajo.
- El factor negativo esta derivado de una caída de la inversión publica, debido a los requerimientos de convergencia económica de la CEE y del plan de estabilidad.

2-En el período 2003-2007:

- La tasa media de crecimiento interanual del PIB real en este periodo se situa en el 3,5%.
- Hasta los  datos del 2008 que ya reflejan la crisis económica, que se profundiza en el 2009.


En la  grafica 5, de Contabilidad Nacional de España, con las tasas  de variación interanual del PIB real y de sus componentes, nos  indica cual ha sido la evolución de los diferentes componentes del PIB.
Se debe resaltar que la demanda interna tiene un peso mayoritario en el PIB, que supera el 100%, porque una parte del PIB atribuido a la demanda interna se ve disminuida por la aportación negativa de las importaciones.  Un importante factor de la crisis econòmica és el final del  dinamismo de la demanda interna, que habia impulsado el creicimiento econòmico anterior (con unas aportaciones al crecimiento del PIB entre el 7,8% y el 9,9%)

En el 2008, la aportación se redujo al  2,7%, en el 2009 cae de una forma muy  importante, causando un descenso en el PIB de una intensidad del -7,3%. (en algunas puntas superaba el -8 %)
-Las  tasas  de crecimiento del gasto en consumo final explican la evolución del  PIB total,  representa mas de 3/4 del volumen  total (el 78% en el ultimo trimestre del 2009). La mayor  parte de la demanda interna se  corresponde al consumo de los hogares (factor clave en la caida final del PIB) El consumo de las administraciones públicas  és el único componente que tiene una evolución positiva.


-La aportación de la demanda externa fue negativa en el período 2003-2007, debido a que  las importaciones eran superiores a las  exportaciones.Las importaciones fueron el  componente mas dinámico (con tasas de crecimiento real del  10,2% en 2006) . Les exportaciones también se expandieron pero en menor medida  (el 2006  crecieron  un 6,7%).



3. El periodo de la crisis 2007


Desde que se inicio la crisis en 2007, todas  las principales variables económicas  han experimentado una gran caida (un retroceso en el crecimiento).

-A partir del 2008,  con la crisis las importaciones se reducen mas que las exportaciones, con aportaciones positivas (0,7% en 2008 y del  3,8% en 2009) como consecuencia de que con la crisis, la contracción de las importaciones ha estado  mas intensa (-4,9% el 2008, contra el 1,0% de las exportaciones).
El crecimiento se prevé negativo en 2009, y hay muchas dudas de si la recuperación sera en 2010 o mas adelante en 2018. La  variable de la inversión seguramente retrocederá a la mitad respecto el crecimiento del 2008.


Rentas primarias: Evolución negativa, caida del 2,5 %, la renta disponible crecio un 1,6 %


La caida de las rentas primarias se explica por la caída de la renumeracion de los asalariados, que es la principal fuente de ingresos de las familias (121.451 miliones de euros el tercer trimestre del 2009)
como bien sabemos el consumo esta relacionado  directamente con los  ingresos salariales. Estos se redujeron  un 1,4% de media en este periodo, como consecuencia de la fuerte caida de numero de ocupados y por el deterioro del mercado laboral.
En el caso de las rentas de  propiedad  són de 14.389 miliones de euros el tercer trimestre del 2009, han caido un 12,7%.

Las tasas de ahorro.

En este caso son mucho mas elevadas que en los años anteriores.
 ¿parece un efecto pendular ? del gasto excesivo al ahorro excesivo. Coincide ademas con la disminución de la renda disponible.
En esta situación no es  aplicable la explicación keynesiana, según la cual el  consumo se reduce a mayores niveles de renta.  La hipótesis de ciclo vital establece que la propensión a consumir o al ahorro  no solo depende de la renta presente sino que también de los ingresos esperados en el futuro.  Según esta teoria, es de esperar una alteración de las decisión de ahorro de las familias como consecuencia del cambio de contexto economico.

Las condiciones de acceso al mercado del trabajo inciden en las decisiones de consumo.
El aumento de paro y el deterioro de la economia española, asi como la falta de perspectivas de recuperacion economica en el c/p, y de la ocupación  ademas del continuo deterioro de las condiciones laborales, provocan que las familias adopten una actitud conservadora delante del consumo y eleven su tasa de ahorro para hacer frente a posibles situaciones futuras de paro para poder hacer frente a posibles situaciones futuras de paro o caida de los ingresos salariales.


posición financiera de la economía española hacia el exterior.
decisiones de ahorro y de inversión de los sectores institucionales y su evolución
causas que actúan en el saldo deficitario exterior a partir del estudio de la balanza de pagos.
analiza la competitividad internacional de los productos y servicios que ofrecen las empresas localizadas en el Estado español.
  • interpretar la identidad de equilibrio exterior de la economía española.
  • Identificar las causas principales del desequilibrio exterior y los factores determinantes de su sostenibilidad en el tiempo.
  • Conocer la estructura de los principales componentes de la balanza de pagos y saberlos interpretar.
  • Identificar los principales factores determinantes de la competitividad en el patrón de comercio exterior de la economía española y comprender la naturaleza de las deficiencias competitivas que hay.
  • Profundizar en el conocimiento de la economía española a partir de un análisis continuado de la evolución de los principales indicadores que se utilizan para realizar un seguimiento de la coyuntura económica.

 3.1.Indicadores de competitividad


- competitividad precio y competitividad via calidad. 

Aplicado a la empresa, sus connotaciones son más concretas. Una empresa es competitiva cuando obtiene mejores resultados que sus rivales (en términos de beneficios y/o cuota de mercado) gracias a unos menores costes o a una tecnología superior. Es decir, en un mercado de bienes más o menos sustitutivos entre sí, la empresa tiene una ventaja en costes o en calidad de producto que le permite vender más y/o vender a mayor precio, obteniendo mayores beneficios.

Extendido este concepto al campo de la economía, se habla de naciones o economías competitivas (con límites mucho más imprecisos en la definición). Como si una nación fuera una empresa, un país sería competitivo si produce con menores costes y mejor tecnología y por ello gana cuota de mercado internacional.

Competitividad vía precio. En una situación neoclásica, de precios flexibles y productos homogéneos competitividad sería equivalente a productividad. La flexibilidad de precios garantizaría que el tipo de cambio real permanezca en equilibrio y la homogeneidad de los productos determina que el precio es la única variable de la que dependen los intercambios. Las naciones se especializarían en aquellos bienes para los que tienen ventaja comparativa (por dotación de factores, por tecnología o por sesgos de su demanda). Las naciones que más obtendrían del comercio internacional serían aquellas que precisan menor número de factores para producir lo que exportan (aquellas que son más productivas).

En la competitividad precio el tipo de cambio real que afecta a las exportaciones netas: mediante una devaluación, una economía puede ganar competitividad (al menos durante un cierto tiempo) sin variar su productividad, su tecnología o su dotación factorial.

Competitividad vía calidad. La posibilidad de diferenciación de productos que otorgue a las empresas cierto poder de mercado también permite profundizar en el concepto de competitividad. Si los bienes que se comercian no son perfectamente sustituibles, cambios en las preferencias por parte de los demandantes cambian los volúmenes intercambiados aunque no se hayan producido alteraciones de los precios o de la tecnología. Una parte importante de la política de promoción comercial tiene por objeto generar ese bien público que es la «imagen país» con la que influir en las preferencias de los demandantes. Un ejemplo básico sería una mejora de la competitividad de una economía al ponerse «de moda» sus destinos turísticos. En este caso, puede exportar más y/o mejorar su relación real de intercambio sin que haya habido incremento de la productividad o devaluaciones competitivas. Así existen ciertos atributos o características (calidad, diseño, marca, imagen, garantia, servicios postventa…) que permiten diferenciar los productos y que afectan las decisiones de los consumidores. Estos atributos pueden ser más decisivos que el precio del producto, sobretodo en el comercio intraindustrial.

Conclusión. El concepto de competitividad para una economía está asociado a conseguir mayores ventajas del comercio internacional a través de la mejora de la relación real de intercambio. Mejora que puede basarse en las ventajas que otorga una tecnología más avanzada, unos menores costes, o una diferencia de producto que otorga rentas de competencia imperfecta.


3.2 Coste Laboral Unitario

Evolución de la competitividad precio y la cuenta corriente de la economía española en los últimos años.






•          Los Costes Laborales Unitarios (CLU) relacionan la remuneración a los asalariados por su participación en el proceso productivo y la productividad de la mano de obra utilizada en el mismo.

•          Los CLU es igual a remuneración por asalariado (coste laboral por trabajador) dividida por la productividad por ocupado  (hipótesis que los ocupados producen lo mismo que los asalariados).

•          Los CLU nos indican la parte del valor de un producto que sirve para remunerar al factor trabajo utilizado para producirlo: el coste laboral por unidad de producto.

La evolución de los CLU está marcada por la trayectoria de: los costes laborales (los salarios, las contribuciones a la Seguridad Social, las indemnizaciones por despido y por terminación de contrato,…) y la productividad (importancia  de las ganancias de productividad para determinar  salarios).



La evolución a lo largo del tiempo de los niveles de CLU se analiza como indicador de competitividad precio. Un crecimiento de los costes laborales superior a la productividad empeora los CLU implica pérdidas de competitividad en comparación con otras economías que los mantengan estabilizados.

En el periodo Enero 2005- Dic 2007 se caracteriza por unos avances en la productividad reducidos, a nivel de la economía de mercado, el repunte de la remuneración se trasladó a los costes laborales unitarios, que se elevaron por encima del crecimiento de los países de la zona del euro (con excepciones a este comportamiento en la industria, la rama más expuesta a la competencia exterior, donde también se producen descenso anuales).

El mayor crecimiento de los CLU españoles respecto a los de la zona euro indica una pérdida de competitividad, que puede afectar negativamente al saldo comercial exterior, ya que afecta a las  exportaciones españolas (y fomentan las importaciones) que se basan en la competencia vía precio.


-. Miren Etxezarreta  indica.."El modelo productivo del período de crecimiento se ha caracterizado por un fuerte aumento de la ocupación pero no de la productividadHttp://www.cobas.es/?article262

 -Los principales factores explicativos del mal comportamiento de la productividad del trabajo a la economia española.

-Des del 1995 hasta 2008 Europa ha habido un estancamiento de la productividad En España en el 1979, la productividad per hora trabajada eran dos terceras partes de la norte-americana; en los años 80, mejoro y paso del  86%, pero en 2000-2008 se volvio a reducir, situandose  en el 75%. Y ademas  el comportamiento  de la productividad media por hora trebajada en España ha estado peor que la europea.  França, Alemania e  Itàlia tienen una productividad  por hora trabajada superior en 25 puntos a la española.


La producción por hora trabajada en España  decrécio  entre los años 2000 y 2005 un 0,6%, a causa de la incorporación masiva de màno de obra poco cualificada  en lugares  de trabajo con pocas  exigèncias cualitativas, en què la productividad media  és mas baja por los siguientes motivos: 

• el tipo de trabajo que ejercen 

• la poca utilitzación de las tecnologies de la informació y la comunicación (TIC),

• el grado mas bajo de formación y   experiència (educativa y laboral).


Sectorialmente, el crecimiento econòmico de España se sostenido en la construccion de habitajes, debido a la  dinàmica de fuerte  crecimiento de precios, el crecimiento de los  beneficios fue muy superior al encarecimiento de los costes productivos, motivo por el cual no habia  incentivos para  racionalitzar la producción y buscar mejoras de  productividad.



Otros factores explicativos del mal comportamiento de la productividad del trabajo son: la duración y   la estructura de los horarios de las jornadas de trabajo.

- factors de la baixa productivitat mitjana del treball a Espanya i localitza quin és el seu origen segons els autors.

http://www.crisis09.es/ebook/PDF/08-sobre-crisis-retrasos-y-reforma-laboral.pdf

El “miracle espanyol” va consistir en la creació de milions de llocs de treball en una dècada, fent que els nostres ràtios de creixement, segons els estàndards de l’Estratègia de Lisboa, ens acostaren a les mitjanes de la UE-15.

Però aquesta forta creació d’ocupació amagava forts perills per a la nostra economia en el mitjà i llarg termini, que avui estem sofrint de forma alarmant.

Dos d’eixos problemes, que estan en la base de la baixa productivitat del factor treball a Espanya, són l’escassa qualificació de l’ocupació generat i de l’ocupació estructural existent i el tipus de treball que duen a terme els treballadors.

Açò ho podem observar, com ens indica el text, en què el sector principal de la nostra economia era la construcció, un sector d’activitat intensiu en ma d’obra que no requereix ni de gran qualificació, ni de gran experiència laboral per a dur a terme el treball. És una ocupació, el de la construcció, de caràcter temporal, donat que està vinculat a obres concretes i l’ajust en volum requereix poc esforç. Si no hi ha obra, els treballadors (amb contracte temporal en la seua majoria) perdran el lloc de treball, i si hi ha més obra, s’obri la contractació a població immigrant que, de per si, ve al nostre país a realitzar qualsevol tipus d’activitat.

També es ve reflectint en què som el país amb més ocupació en ocupacions que no requereixen qualificació, cosa que és un efecte col•lateral de l’especialització productiva en la construcció a la que fèiem referència. El fet que haguera molts llocs de treball accessibles i sense necessitat de formar-se en la construcció va fer que moltes persones abandonaren el sistema educatiu de forma prematura, cosa que va aguditzar encara més el problema referit.

Un factor afegit que feia i fa difícil trencar eixa dinàmica és l’escassa tradició entre els treballadors de formar-se al llarg de la seua vida laboral. Açò fa que els coneixements i destreses del factor treball que ja està al mercat no s’adapten als canvis tecnològics i estructurals als que es veu sotmesa l’economia del país.

La ’evolució positiva de la renda disponible neta s’explica pel paper positiu de la distribució secundària de la renda. Les prestacions socials provinents de l’Estat (que són bàsicament prestacions d’atur) permeten compensar, com s’explica als materials, la caiguda del consum derivada de la minva d’ingressos salarials.


3.3 Balanza de Pagos
Las transacciones exteriores se recogen en la Balanza de Pagos (BP), documento contable en el que se registran de modo sistemático las operaciones económicas entre los residentes del país y el resto del mundo, efectuadas en un determinado plazo de tiempo, normalmente, un trimestre o un año.
Para plantearse un determinado objetivo de equilibrio externo, un gobierno necesita conocer las transacciones que el país realiza con el exterior y, así, saber cómo se utilizan los recursos y factores productivos nacionales, el impacto de dichas transacciones sobre la estructura productiva del país y su relación con el equilibrio externo.
La BP es un registro por principio equilibrado, entre ingresos y pagos de las transacciones económicas realizadas durante un periodo. (equilibrada por definición al utilizar el sistema contable de la partida doble, I – G = 0 ),
Para conocer cual es la situación de una economía, debemos analizar el saldo de cada una de las subalanzas de las que se compone. (siguiendo el Manual de Balanza de Pagos del Fondo Monetario Internacional
La Balanza de Pagos se compone de las siguientes balanzas
a)    Balanza por cuenta corriente.
b)    Balanza por cuenta de capital.
c)    Cuenta Financiera.

A)   La cuenta corriente es la balanza que registra todas las transacciones reales de una economía, su saldo es la suma de los saldos de las siguientes cuatro balanzas: la balanza comercial, la balanza de servicios, la balanza de rentas y la balanza de transferencias corrientes.
·         la balanza comercial se obtiene como diferencia entre los ingresos y los pagos derivados por exportaciones e importaciones de mercancías.
·         El saldo de servicios es la diferencia entre los ingresos y los pagos derivados por exportaciones e importaciones de servicios –por ejemplo, turismo-.
·         La balanza de rentas comprende:
·         Rentas del trabajo: remuneración de los trabajadores fronterizos, estacionales y temporeros.
·         Rentas de inversión: en esta rúbrica se contabilizan la renta generada por cada uno de los activos y pasivos recogidos en la balanza o cuenta financiera.



·         La balanza de transferencias corrientes registra ingresos y pagos derivados de las transferencias corrientes con el exterior, es decir de todas aquellas operaciones que no presenten contrapartida (productiva): las remesas de emigrantes, los impuestos, las prestaciones a la Seguridad Social, donaciones destinadas a la adquisición de bienes de consumo, recursos de la UE...
B)   La Balanza de Capital recoge las Transferencias de capital del sector privado (movimientos de fondos que se generan por liquidación del patrimonio de inmigrantes, incluidos los cambios en la titularidad, de no residente a residente, de sus activos y pasivos, al trasladarse a España , las transferencias de capital del sector público (ejemplo, Fondos para el Desarrollo Regional, FEDER) y la Adquisición de activos inmateriales no producidos (transacciones relacionadas con activos tangibles que puedan utilizarse o necesitarse para la producción de bienes y servicios, pero que en sí no han sido producidos -por ejemplo tierras y recursos del subsuelo-, y las transacciones relacionadas con activos intangibles no producidos, por ejemplo patentes, derechos de autor, marcas registradas, concesiones y arrendamientos u otros contratos transferibles).
C)   La Cuenta Financiera recoge los movimientos derivados de la adquisición y liquidación de activos y pasivos financieros con el exterior (Inversiones Directas, de Cartera y Otras Inversiones). De acuerdo con el Manual de Balanza de Pagos del FMI, la Inversión Directa es un tipo de inversión internacional que refleja el objetivo por parte de una entidad de obtener una participación duradera en una empresa residente de otra economía (el Manual recomienda utilizar la existencia de un control del 10%, o superior, en el capital de la empresa en la que se invierte como indicador objetivo y común de la relación a largo plazo y la influencia efectiva). Como consecuencia de la creación de la Unión Monetaria Europea (UME), en la Balanza de Pagos de España la Cuenta financiera se ha dividido en dos: Cuenta financiera del Banco de España (BE) y la de los otros sectores de la economía, es decir, excluido el BE.




3.4.Balanza de Pagos España 2006-2007

 En los años 2005 y 2006 ver operaciones que han tenido saldo negativo desde 1995. ¿Cuál es la principal partida compensatoria del déficit en los últimos años?

Tabla 1.b: Saldos de la balanza corriente y de capital de España, 1995-2006 (en % del PIB)

fuente:  Banco de España “Balanza de pagos y posición de inversión internacional de España” (varios años): http://www.bde.es/informes/be/balpag/balpag.htm



Saldos de la balanza corriente y de capital de España, 2005-2006 (en % del PIB)


2005
2006
Balanza comercial
-7,6
-8,2
Balanza de servicios
2,5
2,3
Balanza de rentas
-1,9
-2,1
Transferencias corrientes
-0,4
-0,6
Cuenta corriente
-7,4
-8,6
Cuenta de capital
0,9
0,6
Saldo corriente y de capital
-6,5
-8,0

Fuente: “Balanza de Pagos y Posición de Inversión Internacional de España. Año 2006”. http://www.bde.es/informes/be/balpag/balpag.htm




Fuente: BOLETÍN ECONÓMICO DE ICE Nº 2920 (sep. 2007)


Desde 1995 las dos operaciones que han tenido siempre saldo negativo son la balanza comercial y la balanza de rentas –indicado en  las tablas y grafico anteriores-. 
El saldo comercial estructural negativo es uno de los rasgos distintivos de la economía española, nos indica  el grave deterioro de la cuenta corriente en los últimos años.

El saldo de rentas ha sido siempre negativo, como corresponde a un país que es mayoritariamente receptor de capitales extranjeros y que por tanto debe pagar dividendos e intereses al exterior.
También se aprecia una clara tendencia al aumento de este déficit en los últimos años, a medida que se han liberalizado los movimientos financieros y se ha deteriorado la posición de inversión internacional, por lo que en 2006 los pagos netos por este concepto alcanzaron el 2,1% del PIB.
En el caso de los servicios y las transferencias corrientes, su contribución es positiva

La balanza de servicios ha presentado en los años de referencia un saldo positivo bastante estable, superior al 3% del PIB, por el efecto principalmente de los ingresos netos del turismo. España tiene en los ingresos por turismo la actividad más sólida para compensar el déficit de comercio y las rentas, aunque con tendencia a irse debilitando desde el año 2000. Aunque a mucha distancia del turismo las transferencias corrientes son la segunda partida cuyo saldo ha sido permanentemente positivo en la última década con la excepción de los últimos dos años. La principal causa de este hecho se encuentra en que ahora las salidas por remesas de emigrantes superan a las entradas, en la medida que España se ha ido convirtiendo en país de inmigración.

Desde 1998 se ha producido un deterioro muy importante del saldo de la balanza por cuenta corriente alcanzando en 2006 el 8,6% del PIB.

El saldo de la cuenta de capital ha sido en los últimos diez años siempre positivo por una cantidad en torno al 1% del PIB, debido principalmente a los ingresos de los fondos comunitarios. Sin embargo las recientes ampliaciones a la UE de países de inferior nivel de renta que España recortarán notablemente en el futuro estos fondos procedentes de la UE.


Fuente: BOLETÍN ECONÓMICO DE ICE Nº 2920 (sep. 2007)


Ver el significado económico del saldo de la cuenta corriente más la de capital
En España de 1995 hay un  desequilibrio, la falta de ahorro interno o el incremento de la tasa de inversión ver  el sector privado –familias y empresas no financieras- y el sector público como afectan a este desequilibrio

En los países occidentales desarrollados, el saldo exterior más representativo de la evolución de un país en la escena internacional es en la actualidad la capacidad o necesidad de  financiación que es la diferencia entre los ingresos y gastos por cuenta corriente y por cuenta capital (saldo cuenta corriente + saldo cuenta de capital). Esta capacidad o necesidad de financiación coincide, con signo opuesto, con la diferencia entre las entradas y salidas por variación de activos y pasivos financieros.



Capacidad(+) o necesidad(-) de financiación = Saldo de la B c/c + Saldo de  la B. de Capital.


 



En el caso español, desde 1999 dicho saldo es negativo y por tanto España tiene necesidad de financiación, que debe financiar incrementando sus pasivos internacionales o reduciendo sus reservas.
La condición de equilibrio exterior viene identificada por la siguiente expresión:

(X-M) = (S-I)
 (X – M) representa el saldo de la balanza por cuenta corriente 
  (S-I) el diferencial entre ahorro e inversión. 

En el caso de la economía española  hay un importante desequilibrio del saldo por cuenta corriente que tiene su reflejo en un nivel de ahorro insuficiente para financiar el total de inversión, y por lo tanto, tiene que recurrir al ahorro exterior –necesidad de financiación-. 

 El desequilibrio anterior es consecuencia de un incremento muy significativo de la tasa de inversión, y un ligero descenso –desde 2003- de la tasa de ahorro. La financiación del fuerte proceso inversor de España en los últimos años ha sido posible gracias a la entrada de capital exterior, que ha servido para complementar el insuficiente ahorro nacional.

Fuente: BOLETÍN ECONÓMICO DE ICE Nº 2920 (sep. 2007)

La evolución del ahorro nacional total de la economía es el resultado del comportamiento de tres clases principales de agentes económicos: familias, empresas y administraciones Públicas. La suma del ahorro de los dos primeros es el ahorro del sector privado, en tanto que el tercero es, lógicamente, el ahorro público.
En los últimos años se puede observar un deterioro importante del ahorro privado. En este sentido hay que destacar la disminución del ahorro familiar a causa de factores diversos como el aumento en el valor patrimonial de las familias, las mayores posibilidades de crédito, la reducción de la incertidumbre asociada a las fuentes de renta de las familias etc. Por otro lado, también se observa un menor ahorro empresarial, aunque en este caso tiene un componente más cíclico ya que este esta muy influenciado por la evolución de los beneficios empresariales y la política de dividendos de las empresas. Por último, el saneamiento de las finanzas públicas desde finales de los 90 ha dado lugar a niveles de ahorro público positivos y crecientes, que ha compensado, aunque solo en parte, la caída del ahorro privado.
Por otro lado se observa un fuerte proceso inversor en los tres agentes mencionados. En relación a las familias, hay que destacar el importante dinamismo inversor en vivienda residencial, sostenida en los últimos años por el crecimiento de la renta real, la riqueza o factores diversos como la reducción del tamaño medio de lo hogares, el rápido crecimiento de la población inmigrante y la llegada a la edad adulta de las generaciones que nacieron en periodos de fuerte expansión de la natalidad. En cuanto a las AAPP, también hay que destacar un gran dinamismo inversor en obra civil, principalmente desde la puesta en marcha del Plan Estratégico de Infraestructuras y Transporte 2005-2020. Por último, el sector empresarial también ha estado inmerso en un fuerte proceso inversor en bienes de equipo. Esta evolución se ha sustentado en el dinamismo de la actividad industrial que ha impulsado una mayor utilización de la capacidad productiva, que se encontraba en 2006 en niveles cercanos a máximos históricos.

Fuente: Banco de España


En relación a la sostenibilidad futura de este  desequilibrio financiero persistente en la economía española Implicaciones sobre la necesidad de financiación la ralentización de su crecimiento en los próximos años

-la desaceleración del crecimiento conducirá a que se atenúe o se estabilice la necesidad de financiación total de la economía española, aunque los efectos serían distintos en el sector privado y público.

En el caso de las familias podemos esperar una clara moderación de su recurso a la financiación, como consecuencia del repunte de los tipos de interés y las menores posibilidades crediticias resultantes de los procesos de turbulencias financieras vividas en el 2007. Por otro lado, el incremento de la carga financiera incidirá en la moderación del consumo y posiblemente en la recuperación de la tasa de ahorro. Todo ello configuraría un proceso de ajuste suave hacia ritmos de gasto y de endeudamiento más moderados y sostenibles. En esta misma línea apuntaría la gradual y continuada desaceleración de los precios de la vivienda que reducirían la magnitud del efecto riqueza sobre el consumo y la inversión (disminución de la compra de viviendas).

En cuanto a las empresas también se espera que reduzcan la financiación ajena en especial, las empresas relacionadas con el sector de la construcción y la promoción inmobiliaria. La ralentización del crecimiento de la economía española puede implicar disminución de la inversión de las empresas, ya que la expectativa de reducción de las ventas desincentiva la inversión neta (teoría del acelerador).

En relación a las AAPP es probable una disminución en la recaudación por la pérdida del dinamismo del empleo y del consumo privado y especialmente en algunas figuras impositivas como el impuesto de trasmisiones patrimoniales, en la medida que la actividad del mercado inmobiliario se ralentice. Por otra parte el incremento del paro supondrá un aumento significativo del pago de prestaciones por desempleo, que incrementará el gasto público. En este sentido el saldo positivo de las AAPP tendería a desaparecer en los próximos años. Por otro lado, un posible incremento de la inversión publica (en infraestructuras) aumentará su necesidad de financiación (y probablemente no será suficiente para compensar la reducción en la inversión privada).

La reducción del crecimiento puede traducirse en una reducción de las importaciones (recordemos que la demanda de importaciones depende positivamente del la renta) y en una mejora del saldo del saldo comercial y de servicios (lo que implica una disminución en la necesidad de financiación).

De esta forma, e igual que en otras etapas de atonía o débil crecimiento de la inversión, la economía española puede mostrar una mejora de capacidad financiera frente al exterior.


Indicadores de comercio exterior


-Analisis indicadores: Grado de autoabastecimiento* y Tasa de Cobertura

-Analisis periodo 1995-2006 para la economía española a partir de los datos del INE  -http://www.ine.es 

- El cociente entre la producción y el consumo aparente mide el grado de autoabastecimiento o
proporción de la demanda interna que es satisfecha con producción doméstica, esto es:

Grado de autoabastecimiento = Producción/ Consumo Aparente *100

Por otro lado, el consumo aparente proporciona una medida del valor de la demanda interna y se calcula como:

Consumo aparente i = Producción i + Importaciones i – Exportaciones i

El grado de autoabastecimiento permite observar el carácter superavitario o deficitario de los intercambios con el exterior. Cuando la demanda interna (consumo aparente) supera la producción de la economia (o de un determinado bien) la economia se ve obligada a importar en terminos netos la diferencia, lo que se materializa en un déficit comercial.
La tasa de cobertura en el comercio exterior de un determinado sector o actividad productiva es el cociente entre las exportaciones y las importaciones (normalmente expresado en porcentaje):

Tasa de cobertura = Exportaciones /Importaciones  *100


Nos indica que parte de nuestras importaciones pueden ser financiadas mediante nuestras exportaciones. La tasa de cobertura es un indicador del saldo comercial con el exterior, de manera que una tasa superior a 100 indica que las exportaciones superan a las importaciones y existe un superavit comercial (cuando la tasa de cobertura es inferior a 100, las relaciones con el exterior son deficitarias).

Tanto la tasa de cobertura como el grado de autoabastecimiento indican el carácter cada vez más deficitario de los intercambios exteriores españoles durante los últimos años, ya que sus valores se situan cada vez más por debajo de 100 (100 indicaría equilibrio en los intercambios de bienes y servicios). España es tradicionalmente un país importador, aunque cada vez lo es con más intensidad.




Saldo Comercial Relativo –o Índice de Ventaja Comparativa Revelada- del año 2006 a partir de http://www.bde.es/informes/be/balpag/2006/bp2006.pdf
Analizar la evolución de la comercialización española de tipo interindustrial.

Tabla 2.b.1: Saldo Comercial Relativo España 1986, 2000, 2006 (%)



Saldo comercial relativo (%)



1986
2000
2006

Bienes de consumo.
33,5
9,0
-5,87

Alimentos, bebidas y tabaco
34,0
17,3
15,47

Automóviles
51,6
20,8
0,80

Otros bienes de consumo
22,7
-7,1
-21,37

Bienes de capital
-28,6
-29,2
-23,85

Maquinaria y otros bienes de equipo
-33,2
-35,9
-43,26

Material de transporte
17,5
-9,8
19,00

Otros bienes de capital
-55,6
-34,3
-56,71

Bienes intermedios
-28,7
-24,6
-28,70

Total bienes

-12,9
-14,9
-20,89


Las ventajas comerciales de la economía española tradicionalmente han descansado sobre sectores productores de bienes de consumo, en cuyos intercambios se obtenían los mayores saldos comerciales relativos, pero en 2006(A) el saldo comercial relativo ya toma valores negativos.

En el comercio de bienes de capital e intermedios el saldo comercial relativo toma siempre valores negativos, debido a que las importaciones superan holgadamente en algunas partidas a las exportaciones (observar el cambio de signo del material de transporte).

En el conjunto sus intercambios de bienes con el exterior, la economía española presenta un saldo comercial relativo negativo que indica una situación de desventaja comercial revelada que se ha ido haciendo más acusada desde la integración España en la Unión Europea principalmente en  los intercambios de bienes de consumo.

El Índice de Comercio  Intraindustrial (Indice de Grubel y Lloyd) de un bien  oscila entre cero  (cuando no existe comercio intraindustrial) y cien (cuando todo el comercio tiene carácter intraindustrial).

-comercio intraindustrial
-en qué tipo de bienes es más importante el comercio intraindustrial en la economía española en 2006
-cambios desde nuestra integración a la UE?

Tabla 2.b.2: Índice de comercio intraindustrial  1986, 2000, 2006 (%)


Índice de comercio intraindustrial (%)

1986
2000
2006
Bienes de consumo.
Alimentos, bebidas y tabaco
Automóviles
Otros bienes de consumo
Bienes de capital
Maquinaria y otros bienes de equipo
Material de transporte
Otros bienes de capital
Bienes intermedios
Total bienes
66,5
66,0
48,4
77,3
71,4
66,8
82,5
44,4
71,3
69,4
91,0
82,7
79,2
92,9
70,8
64,1
90,2
65,7
75,4
77,8
94,13
84,53
99,20
78,63
76,15
56,74
81,00
43,29
71,30
79,11

El comercio intraindustrial aparece cuando una economía exporta e importa simultáneamente distintas variedades de un mismo producto, esto es, distintos países se intercambian productos diferenciados en una misma industria (frente al concepto de comercio interindustrial en el que se intercambian productos de distintas industrias entre diversos países).
El comercio intraindustrial es más importante en los intercambios de bienes de consumo que en comercio exterior de bienes de capital e intermedios. Se puede observar como desde la incorporación de España a la UE se ha producido, en general, un significativo aumento del comercio intraindustrial.



evolución de la especialización industrial española 
Ver indice de especialización* a partir de los datos de la Tabla 2.c-  y si esta especialización puede estar relacionada con su saldo comercial negativo.

“Teniendo en cuenta el dinamismo de los mercados, puede distinguirse, siguiendo a la Comisión de la Unión Europea, entre actividades de deman­da fuerte, media y débil. La inclusión de un tipo de actividad en uno de es­tos grupos se basa en la elasticidad-renta de su demanda o en algún cálcu­lo aproximado de ella. Las de demanda fuerte son las de más reciente desa­rrollo o las que exigen mayor innovación (aeroespacial, electrónica y ordenadores, instrumentos de precisión, productos farmacéuticos...), en sintonía con la teoría del ciclo de vida del producto, enunciada en 1966 por Raymond VERNON, en virtud de la cual los productos nuevos se enfrentan a un mercado con mayores perspectivas de expansión, debido a que su con­sumo ha de extenderse entre la población hasta hacerse común.

Por lo mismo, un país especializado en producciones de demanda débil (textil, calzado, siderurgia, construcción naval, cerámica, vidrio, madera...) contará con un mercado menos favorable para su avance industrial que otro especializado en actividades de demanda fuerte. Pero ello no significa que su industria no pueda crecer con parecida rapidez, puesto que su rit­mo de expansión dependerá también de la eficiencia que consiga en su producción, en relación con los restantes países”.

Myro, R. y Gandoy, R.: “Sector industrial”,
capítulo 8, en García Delgado, J. L. y Myro, M. (dir),
Lecciones de economía española, Thomson-Civitas.


Tabla 2.c.- Estructura del Valor Añadido de las manufacturas españolas y comunitarias, 1995-2005
(porcentajes sobre el total a precios corrientes)

Espanya
UE-25

1995
2005
1995
2005
Avanzadas (Demanda Fuerte e Intensivos en Tecnología)
7,4
5,8
11,5
11,6
Intermedias (Demanda Media y Tecnología Media)
31,5
32,5
35,5
37,6
Tradicionales (Demanda Débil y Tecnología Baja)
61,2
61,7
53,0
50,8
Total de manufacturas
100
100
100
100
.






Espanya
IE(1995)
IE(2005)
Avanzadas (Demanda Fuerte e Intensivos en Tecnología)
64,35%
50,00%
Intermedias (Demanda Media y Tecnología Media)
88,73%
86,44%
Tradicionales (Demanda Débil y Tecnología Baja)
115,47%
121,46%

En el año de la incorporación española a la Unión Europea, el núcleo básico de la producción manufacturera española estaba compuesto por las actividades tradicionales, mientras que las actividades descritas como avanzadas tenían una escasa presencia relativa.

En la actualidad:

§  Las manufacturas tradicionales siguen predominando dentro del tejido industrial (aunque en una menor medida, dado que las intermedias han aumentado progresivamente su presencia re­lativa en el conjunto del valor añadido). La estabilidad de la participación de las manufacturas tradicionales en la producción total, un rasgo que diferencia a España del conjunto de la UE.

§  Las avanzadas, ya escasamente de­sarrolladas al inicio del período, han reducido aún más su participación (las actividades informáticas y electrónicas, que forman parte del grupo de las TIC, que constituye el núcleo de la revolu­ción tecnológica actual, fueron las que más relieve perdieron en el conjun­to de la producción española).

En el periodo 1995-05, parece haberse ini­ciado un proceso de divergencia del patrón de especialización español respecto al europeo, que tiene su base en la disminución de la importancia relativa de las industrias avanzadas (atendiendo al índice de especialización, la economía española en 2005 está más especializada en bienes tradicionales que la europea, pasa de 115,47 a un 121,46).

Resulta obvio que la especialización manufacturera española no es la más adecuada desde la perspectiva del crecimiento y del equilibrio exterior de la economía:

§  porque el insuficiente desarrollo de las manufac­turas avanzadas limite las posibilidades de aprovechar la expansión de la demanda interna
§  porque las manufacturas tradicionales parecen encontrarse ya muy cerca del umbral máximo de su capacidad competitiva exterior (como pone de relieve el que desde 1985 arrojen tasas de cobertura del comercio exterior sensiblemente inferiores a 100).
§  porque el incremento de la renta interno (consecuencia del crecimiento económico) va a suponer una menor demanda de bienes de demanda débil y una mayor demanda de bienes de demanda fuerte, y dada la especialización productiva española, un incremento de las importaciones; de la misma forma, el crecimiento económico del resto del mundo incrementará la demanda de bienes de demanda fuerte, en los que España no está especializada, y puede reducir las exportaciones.
En todo caso, el patrón de especialización actual no permite un rápido crecimiento de la industria española.


Evolución de las tasas de crecimiento interanual trimestral del PIB:


Comparandola con la media de los 27 países que forman la unión europea  (UE-27) y los  15 que forman la zona euro (UEM-15) des el primer trimestre del 2003 hasta el ultimo trimestre del  2009.

El primer dels aspectes que es veu perfectament reflectit fa referència a la sincronia cíclica que es produeix entre la economia espanyola i la resta de socis europeus (tant amb els que formen part de l’euro, com de la resta). Com es comenta en els materials, es produeix una creixent aproximació del cicle econòmic i “la coincidència en el temps (també anomenada sincronia cíclica), pel que fa als canvis de tendència de l'evolució econòmica”. Així, podem veure perfectament com al canvi de tendència del cicle, un cop acabada la fase alcista (començant amb el primer trimestre del 2007), totes tres magnituds canvien de tendència a la vegada fins a mostrar creixements força negatius durant el darrer trimestre del 2008 i tot l’any 2009. A més d’aquesta sincronia en el temps, un altre aspecte que queda palès en el gràfic és el caràcter més pronunciat que mostra l’evolució econòmica espanyola en front dels seus socis europeus.

La sincronia cíclica ve motivada per l’obertura exterior i l’augment en la interdependència comercial amb els seus socis europeus com a resultat de la incorporació d’Espanya en el procés d’integració europea.



Finalment, un altre dels aspectes que es veu reflectit és el de la convergència real motivada pel major dinamisme mostrat per l’economia espanyola envers els seus socis europeus des del 2003 fins a finals del 2009, any en que la economia espanyola comença a sofrir de manera més intensa la crisi econòmica mundial. En aquest punt, però, convé assenyalar que és més que previsible una reducció en el dinamisme que fins ara ha mostrat aquesta convergència, doncs totes les previsions apunten a que Espanya serà un dels països europeus que més trigarà en sortir d’aquesta recessió. Com s’assenyala en els materials: “d'aquesta manera, en les fases alcistes del cicle econòmic, el nivell de renda de l'economia espanyola s'apropa a la mitjana europea, mentre que, en canvi, sembla que pateix més els efectes de la recessió, en què perd pistonada en relació amb els seus socis europeus”.



Aquesta convergència real ve motivada pels guanys associats a la creixent obertura a l'exterior de l'economia espanyola li permet aprofitar cada cop més les etapes d'expansió en l'economia mundial. Tot i això, rigideses importants associades al sector productiu espanyol (importància relativa del sector agrari i la construcció i menor importància de sector intensius en coneixement) i d’altres derivades de la dependència exterior en primeres matèries fan que les caigudes de la economia espanyola siguin més pronunciades i sostenides.





Cinc són els criteris de convergència nominal establerts pel Tractat de Maastricht:

1) La taxa d’inflació ha de ser inferior o igual a 1,5 punts percentuals sobre la mitjana dels tres estats membres que tinguin un millor comportament en aquesta matèria.

2) El tipus d’interès nominal a llarg termini ha de ser inferior o igual a 2 punts sobre la mitjana dels tres estats membres de menor inflació.

3) El dèficit públic no podrà superar el 3% del PIB a preus de mercat.

4) El deute públic no pot superar el 60% del PIB.

5) Les monedes que entrin a l’euro hauran de romandre almenys dos anys dins de les bandes de fluctuació normals del SME.



fuente: web de la Funcas, a l’apartat referent a “indicadores de convergencia” 
http://www.funcas.ceca.es/indicadores/Coyuntura_Nacional_Internacional.asp



Indicadores  2 y 5 són  coincidents amb la resta de països, ja que la moneda és comuna i els tipus d’interès venen determinats pel Banc Central Europeu.


en 2009 Espanya incompleix un d’aquests 3 criteris, el referent al dèficit públic:

- Inflació: Espanya (-0,2), i per tant ho compleix

- Dèficit públic: Espanya (11,2% sobre PIB), i per tant ho incompleix

- Deute públic: Espanya (54,3% sobre el PIB), i per tant ho compleix, tot i que aquí cal destacar que la gran majoria de països europeus semblen incomplir aquest criteri.



 Paul Krugman  “La primera crisis del euro Las consecuencias en España” http://www.elpais.com/articulo/economia/creacion/eurocaos/elpepueco/20100216elpepieco_5/Tes

 problemas de España -euro.  Krugman  “un doloroso proceso de remiendos ”?


- incapacitat per a devaluar la moneda per a augmentar la competitivitat (i contrarestar així, l’augment de costos), amb aquestes paraules, l’autor fa referència a la necessitat d’alentir el creixement dels costos i les despeses associades a la producció. Entre aquestes despeses, una de les més importants fa referència als salaris. Per a reduir aquestes despeses, nomes hi ha dues maneres: la contenció salarial i la destrucció de treball. En conseqüència, cal esperar una reducció del poder adquisitiu dels treballadors i amb aquest, un alentiment de la demanda interna. A més, si considerem que la capacitat de maniobra del sector públic per a amortir aquests efectes mitjançant l’augment de la despesa pública és limitat, l’ajust serà encara més traumàtic.



¿ reducció del dèficit público o  medidas de estímulo  a la economia española? 

http://www.elpais.com/articulo/economia/Reducir/deficit/importante/momentos/elpepieco/20100314elpepieco_5/Tes

La despesa pública té un protagonisme rellevant en la crisi econòmica, que posa de manifest l’actuació contra cíclica del sector públic. En el primer apartat, hem comentat que el consum de l’Administració pública és l’únic que presenta un creixement positiu, i per tant, constitueix un estímul important a la demanda interna. Destaca la importància dels estabilitzadors automàtics. En el segon apartat s’ha posat de manifest el paper positiu de les prestacions socials en el sosteniment dels ingressos de les famílies (com a efecte de la distribució secundària de la renda). Les repercussions socials són destacades, ja que permet el sosteniment econòmic de les famílies treballadores. Si tenim en compte que, segons l’INE, més de 1,3 milions d’aturats no reben prestació d’atur (el 30%) i gairebé mig milió de famílies no té cap font d’ingrés, ni salarial ni prestacions socials, la despesa pública és prioritària.



En canvi, Sachs és partidari d’un pla, proposat pel govern, de reducció de despesa pública juntament amb l’increment dels impostos. Sachs centra la seva atenció en el marc financer que determina el marge d’actuació pública. El deute públic espanyol s’ha disparat i això, juntament amb el deteriorament econòmic i la manca de perspectives de recuperació, ha fet saltar les alarmes sobre el risc d’invertir en el deute l’estat espanyol (com es fa ressò alguna premsa econòmica internacional). Un possible deteriorament de la qualificació del deute públic espanyol podria accelerar l’encariment del mateix, i aquest major cost agreujaria la situació econòmica ja que requeriria destinar major renda nacional (recaptació pública). Tal i com afirma Sachs, el govern hauria d’iniciar una trajectòria de reducció del dèficit per a donar senyals de solvència als mercats financers.

 la combinación de factores internos de oferta y de demanda son los que contribuyen  al crecimiento econòmico.


El creixement demogràfic, resultat d’un creixement vegetatiu i un saldo migratori positiu va permetre per una banda augmentar la demanda de consum i inversió (via de la demanda), i per l’altra augmentar la població activa i l’ocupació (via oferta).


El creixement demogràfic va portar a un augment del nombre de consumidors i del nombre de llars, que degut a una major ocupació, i per tant a una reducció de l’atur, van augmentar la seva propensió marginal al consum. Aquest fet va augmentar la demanda en general, i de les vivendes en concret, concentrant l’augment de l’ocupació sobretot en la construcció i els serveis. Aquesta transformació del patró productiu es va fer en detriment de l’agricultura i la indústria. Tot això va estar propiciat per la facilitat d’accés al crèdit (sobretot dels mercats financers internacionals) tant per part de les empreses com de les famílies, aquestes últimes presentant una despesa superior als seus ingressos.

4- Mecanismos de transmisión des de USA a la economia española


La economia española ha devingut amb el període de fort creixement fortament depenen del finançament extern.



La captació de dipòsits no ha estat el centre d'atenció de les entitats bancàries i d'estalvi espanyol. El canvi d'estratègia bancària ha estat possible perquè ha estat més fàcil accedir als mercats internacionals gràcies a la participació en la UEM i a la mundialització financera. La facilitat d'accés al finançament internacional va permetre a les entitats financeres satisfer les sol•licituds de préstecs dels clients en termes avantatjosos per a aquests referents als tipus d'interès i a l'ús de criteris laxos pel que fa a la concessió de crèdits. D'aquesta manera, la inversió creditícia va créixer molt per sota dels dipòsits bancaris. La diferència entre el crèdit concedit i els dipòsits dels clients, denominada bretxa financera, va passar de representar un 4% del balanç, el 2000, a un 25%, el 2007. Els bons de titulització es van convertir en el vehicle principal de captació de fons en els mercats.

Les turbulències financeres de l'estiu del 2007 van alterar el funcionament de part dels mercats internacionals, en els quals les entitats espanyoles es finançaven, fins a l'extrem de paralitzar-se totalment en alguns casos (com el de les titulitzacions). Els intermediaris financers espanyols van posar en marxa altres actuacions encaminades para obtener fondos



• accions tendents a una captació més gran per mitjà de dipòsits dels seus clients aprofitant la xarxa de sucursals,

• emissions a curt termini,

• augment del recurs al finançament procedent de l'Eurosistema, i

• aprofitament dels moments de més estabilitat per a obtenir fons a llarg termini.



Debido al gap financer, els préstecs que arribava a famílies i empreses era cada vegada més depenen del finançament exterior. La crisi financera dels Estats Units i mundial comporta un enrariment i encariment del crèdit; la qual cosa ha afectat al finançament intern de l’economia i a la dinàmica de la demanda interna, bàsicament al sector immobiliari.

ver entrevista a Jonathan Tepper del 22 de febrer del 2010, 
http://www.tv3.cat/videos/2731390/Jonathan-Tepper


Jonathan Tepper creu que la principal diferència és que el problema espanyol en quant a la seva solvència ve pel deute privat d’empreses i famílies. Mentre que en el cas de Grècia el problema és el deute públic.

El  gràfic mostra com Grècia presenta un major deute públic que Espanya, arribant al 2008 a casi al 100% del PIB, mentre que Espanya al 2008 no arribava al 40%. Per tant, tal i com diu Tepper hi ha una gran diferència entre el Deute públic i privat a Espanya i Grècia, i per aquest costat la solvència espanyola està assegurada, però no per la via del deute privat.

Font: Eurostat

Els factors explicatius del nivell de deute privat a Espanya són tant d’ordre intern com extern. En el primer cas, l’ incorporació d’Espanya a la Unió Econòmica i Monetària Europea ha permès una forta reducció dels tipus d’interès així com un fort increment de la liquiditat del sistema econòmic, hi inclòs l’economia espanyola.

Els factors interns són bàsicament: un canvi en l’estratègia de les entitats bancàries per captar nous clients i un augment important de l’ocupació.

La mundialització financera, juntament amb l'estabilitat macroeconòmica, va crear les condicions perquè el conjunt d'economies es beneficien d'unes condicions de finançament avantatjoses. Els excedents comercials dels països emergents i dels productors de petroli i matèries primeres es van canalitzar per diferents instruments i productes financers als països desenvolupats amb dèficits externs importants, com Espanya o els Estats Units. Aquest flux financer va permetre a famílies i a empreses espanyoles mantenir un alt endeutament per a finançar les seves decisions de despesa i inversió, mentre que el sector públic, en compliment del pacte d'estabilitat, va passar a tenir una taxa d'estalvi positiva.



A l’estat espanyol, durant els anys vuitanta, els bancs i les caixes d'estalvi van posar en marxa campanyes molt agressives de captació de clients per mitjà de dipòsits d'alta remuneració. En canvi, durant els anys recents, aquestes mateixes entitats han estat utilitzant de manera agressiva el crèdit com a via per a captar clients, a qui han intentat oferir altres serveis financers amb una rendibilitat superior. Els crèdits i els préstecs, sobretot els crèdits hipotecaris, són un producte que permet mantenir i fidelitzar un client a llarg termini. D'aquesta manera, les entitats bancàries van posar en marxa estratègies que comportaven subsidis creuats entre els diferents productes. Això explica l'àmplia oferta de crèdits hipotecaris concedits en condicions molt favorables per als usuaris.


4.1 - Tepper indica dos medidas que España podria utilitzar para salir de la crisi, una és la depreciación de la moneda y  el aumento del gasto pública. 

La entrada d’Espanya a la UEM va suposar l’acceptació i el compliment dels criteris del Maastricht, que va comportar un canvi de règim macroeconòmic per al nostre país. Fins al moment havia pogut utilitzar la depreciació de la moneda i l’augment del dèficit públic com en el cas de la crisi dels anys 90. Però degut al nou context extern on es mou Espanya, la política monetària del nostre país està sota les directives del Banc Central Europeu (BCE) i no controla ja la creació de diners. Així que no pot decidir unilateralment depreciar la moneda. Al mateix temps Espanya ha de seguir la política fiscal restrictiva que obliga als països que formen part de la unió a presentar un dèficit públic inferior al 3% del PIB i un deute públic que no superi el 60% del PIB. Tot i que la UE és més flexible en el cas del dèficit i deute que amb la depreciació de la moneda, Espanya ha de complir els criteris anteriors cosa que l’obliga a augmentar la recaptació i disminuir el dèficit si no vol ser sancionada per la UE.

4.2- Miren Etxezarreta-Principales causas de la crisis real  
Http://www.cobas.es/?article262

Miren Etxezarreta comenta que les causes que van portar principalment a l’origen de la crisi són:

- L’augment dels preus dels aliments i del petroli.

- L’augment dels tipus d’interès.

- La restricció al crèdit.

- La falta de capacitat de compra i caiguda del consum.


En el año 2008 hi va haver un fort encariment de les primeres matèries i del petroli, que va augmentar els preus al consum erosionant el poder de compra de les famílies. Aquesta tendència inflacionista va portar al BCE ha augmentar els tipus d’interès, i per tant, els costos de les hipoteques i crèdits que les famílies havien demanat, reduint encara més el seu poder compra, que ja es veia afectat pels baixos salaris.

Al mateix temps la crisi financera internacional, i les turbulències en els mercats financers, van tancar el crèdit tant per les famílies com per a les empreses, dificultant encara més el consum i també la inversió empresarial.


Tots aquests factors per tant van disminuir el consum i la demanda, cosa que va comportar un efecte negatiu sobre la inversió, sobre els beneficis empresarials i per tant el tancament d’empreses, amb el corresponent augment de l’atur.


Ver causas de productividad

5. Medidas propuestas para salir de la crisis

Jonathan Tepper 
Miren Etxezarreta

• Afavorir crèdits i cobertura de riscs de Pimes i autònoms

• Recolzament de les entitats financeres

• Pla d’ajut a l’automòbil

• Fondo Local

• Pla extraordinari de crèdit pel circulant de les empreses

• Augment IVA

• Pla de rehabilitació i d’estalvi energètic en edificis públics.

• Reforma de la formació professional

• No abaratiment del comiat dels treballadors • Flexibilitat de preus i salaris per propiciar una “devaluació interna”

• Reestructurar el sistema financer

• Liquidar els actius i les empreses insolvent. • Augment de salaris

• Subsidis d’atur indefinits

• Gratuïtat de serveis bàsics

• Font d’ocupació i increment de l’ocupació públic

• Reestructurar el sistema financer

o Nacionalitzar la banca

o Banca pública

• Reforma del sistema fiscal

o Augment dels impostos al nivells alts d’ingressos.




- web del Banc de Espanya i analitzar la Balança de Pagaments de l’economia espanyola en l’any 2009 marcat per la crisi econòmica internacional.



Butlletí Estadístic del BE i analitza el quadre referent a la Balança per Compte Corrent més Compte de Capital, vegem que hi ha una clara milloria en la Balança Comercial. ver  saldos en 2009, any de la crisi, comparados con 2008?

http://www.bde.es/webbde/es/estadis/bpagos/balpag.html

http://www.bde.es/webbde/es/estadis/infoest/e0701.pdf



Tot i que en els dos anys, el signe és negatiu, és cert que el de 2009 és en menor quantia, per la qual cosa, una anàlisi estàtica, sense mirar els components desagregats de les balances i comptes que la integren podria portar-nos a una interpretació equivocada. A pesar de què s’arriba a una situació nominalment millor en 2009, les grans xifres amaguen el greu problema en el que està immers l’ economia espanyola.



Si ens fixem en els components de la Balança Comercial comencem a comprendre quin és el problema. Els ingressos cauen un 16% respecto a 2008 i sols la caiguda d’un 26% en els pagaments ha segut el causant de la millora del saldo negatiu respecte a 2008. Es a dir, estem arribant a un millor saldo, però amb un nivell d’activitat inferior. El fet de què els pagaments caiguen tant ens indica, a més, que l’economia espanyola, depenent dels mercats internacionals per a créixer (economia fortament depenent de les importacions), s’ha refredat de forma preocupant, donat que no sols estem venent menys, sinó que estem demandant menys factors per a produir.





ver capacitat o necessitat de finançament de l’economia espanyola en 2009 


la necessitat de finançament de l’economia espanyola en 2009. Se situa en 49.288 milions d’euros.


Saldo del compte corrent més capital = - (Saldo del compte financer + Errors i omissions)


el saldo el compte corrent més capital és menys negatiu que en 2008, no  implica açò que la situació financera espanyola es mejor,un menor saldo, no per millora en la situació comercial i de serveis, sinó per una caiguda en l’activitat interior i exterior.



Los saldos de la balança per Compte Financer, vegem una situació molt preocupant. El total d’aquest compte que aglutina al conjunt d’inversions financeres que fa España i que es fan a Espanya, ha caigut per davall del nivell de 2005.

Les inversions directes espanyoles a l’exterior han caigut un 58% de 2008 a 2009, i les de l’exterior a Espanya, un 78%.
Resaltar que les inversions de cartera de l’exterior a Espanya que passen de tenir un saldo negatiu de 18.100 milions d’euros en 2008 a tenir un saldo positiu de 51.500 milions d’euros en 2009. Recordem que les inversions en cartera són aquelles que es fan en l’accionariat d’una empresa amb l’objectiu de rendibilitzar eixes empreses i no de prendre el control, per la qual cosa podem pensar que ha hagut una forta injecció de capital foràni en empreses i filials en Espanya per a aguantar els efectes negatius de la crisis.

.

5.2- Medidas europeas contra la crisis


La Declaració de la reunió del G20 a Londres a l’abril del 2009, és un bon document per veure quines són les orientacions generals de les mesures preses pels governs contra la crisi. Els punts rellevants d’aquest document són:




“3. “Partim de la creença que la prosperitat és indivisible; que el creixement, per a què sigui sostingut, ha de ser compartit, i que el seu pla global de recuperació ha de tenir en ment les necessitats i llocs de treball de famílies que treballen dur, no només en els països desenvolupats, sinó també en els mercats emergents i en els països pobres del món; i que ha de reflectir els interessos no només de la població actual, sinó també de futures generacions. Creiem que l’únic fonament segur de què una globalització sostenible i una prosperitat creixent per tots és una economia mundial oberta basada en principis de mercat, regulació efectiva i institucions globals fortes.”



“4. Avui conseqüentment ens hem compromès a fer el què és necessari per:

- Restaurar la confiança, el creixement i l’ocupació

- Recuperar el sistema financer per restaurar els crèdits

- Reforçar la regulació financera per reconstruir la confiança

- Finançar i reformar les nostres institucions financeres internacionals per superar la crisi i preveuran de futures

- Promoure el comerç global i la inversió i refusar el proteccionisme, per impulsar la prosperitat, i

-Construir una recuperació inclusiva, verda i sostenible”



“5. Els acords que hem arribat avui:

- Triplicar recursos disponibles del FMI fins a $750 mil Mills

- Recolzar una nova assignació de SDRs (Drets Especials de Finançament) per $250 mil Mills

- Recolzar al menys $100 mil Mills de préstec addicional pels MDBs (Bancs Multilaterals de Desenvolupament)

- Aportar $250 mil Mills per recolzar el finançament del comerç

- Utilitzar recursos addicionals de vendes acordades d’or del FMI per concedir finançament als països més pobres, constitueixen un programa addicional d’$1,1 billons per recolzar o restaurar el crèdit, el creixement i la ocupació a l’economia mundial.

Juntament amb les mesures que cada un hem pres a escala nacional, això constitueix un pla global de recuperació a una escala sense precedents.”



Les principals recomanacions del BM per fer front a la crisi es troben repartides a diferents pàgines de la seva web. A l’apartat d’Administració i Recuperació: fer front al impacte futur de les polítiques recents, el BM indica que:

“En primer lugar, los gobiernos de países de ingreso alto, como Bélgica, Francia, Irlanda, los Países Bajos, Estados Unidos y el Reino Unido, han aumentado sus participaciones en el sistema financiero en una extensión que no se veía desde la Gran Depresión. Se han involucrado en decisiones de compensación, dividendos y manejo de riesgo que los gobiernos tal vez no estén en buena posición para tomar. Un retorno final al control del sector privado sobre el sistema bancario es esencial para restablecer un sistema financiero eficiente.”

D’acord amb la publicació Doing Business 2010 (DB2010) del BM , aquest desaconsella als països adoptar plans de protecció social, qualificant d’”anti-negocis” als governs que ho facin. En la mateixa línea la publicació recomana que els països redueixin les indemnitzacions per acomiadament de treballadors i que redueixin o eliminin la necessitat de previ avís sobre retalls d’ocupació.

En general la seva posició davant les mesures preses pel governs centrals és la que expressen a la seva pàgina web a l’apartat de Reacció a les polítiques públiques: “Els governs i els banc centrals han respòs a la crisi de forma decisiva i útil en general, si bé no sempre de manera ben coordinada

-la demanda és una de les debilitats principals d’aquesta crisi
Declaració de la reunió del G20 i als suggeriments del BM, les prioritats d’aquests dos grups d’actors no rauen a reforçar la demanda, ans al contrari, van en la direcció de transmetre la confiança i el crèdit suficients perquè les peces del puzle tornin a encaixar a on estaven. Així doncs, els problemes del sistema que porten a una tendència d’una demanda poc solvent seguiran estant a l’ordre del dia. Al primer punt de l’apartat 4 de la Declaració del G20 es menciona restaurar l’ocupació, però no en detalla les característiques (en canvi, sí que apunta que la recuperació ha de ser “verda”). Ni les condicions salarials ni la protecció social dels aturats semblen ser importants per la recuperació en el document del G20, que assenyala polítiques d’“oferta” i no en la “demanda”. Això també ocorre amb les recomanacions del Banc Mundial, que inclou referències a mesures que poden perjudicar més la capacitat de consum: limitacions a la protecció social i acomiadament lliure i gratuït.




És difícil avaluar l’impacte real de les mesures que ja s’han implementat o que s’estan implementant, però amb tot, sembla que, segons les projeccions fetes pel BM, aquestes mesures són pegats que no incideixen en les arrels de la crisi, i que intenten reactivar l’economia sense reestructurar o sanejar el sistema econòmic.


http://www.scribd.com/doc/13909754/Declaracion-G20-Abril-09-Londres




6. Analisis origen de la crisi és real o financera.?

El origen de la crisi és tan real como financiero, y tiene su origen los años 1970 cuando se inicià el período neoliberal del capitalismo La tendència ha estado que, en los païses ricos, los  aumentos salariales se han situado por debajo de la productividad. Como que esta población es quien realiza la mayor  parte del consumo mundial, al ver su renda real disminuïda, el problema de la demanda poco solvente se ha estado acentuando.

La forma mas fàcil que el sistema encuentra para hacer frente a esta situación fue la del crèdito fàcil y barato, y los bancos al encontrar mas retorno  en los particulares que en las  empresas, se comienzan a centrar en las hipotecas y los crèditos al consumo.



És en esta interlacion, donde se observa la confluència de la parte real con la parte  financera y como la conjunción de ambas llevo a la crisi econòmica presente. Detras  las dos variables siempre hay  el mismo catalitzador, la busqueda de mas plusvàlia, la necesidad de acumular capital, ja que el capital que no crece se extingue....


Muchas explicaciones direccionadas sobre la crisis, como las del BM, medios de comunicacion y politicos solo se centran en la vertiente financera de la crisis, no les interesa difundir las causas estructurales del sistema economico, por esto las soluciones politicas con amistades bancarias, solo recomiendan medidas enfocadas a restaurar al sistema financiero, a la desrgulacion, etc no las necesidades de la parte productiva que es quien puede generar valor y empleo motivo por el cual veremos cerrar muchas pymes, por falta de credito y de acciones para evitar su cierre.


La expansión financera  permite el creixemiento econòmico y tambien precipita la crisis



L’expansió financera iniciada als 70 ha tingut un paper clau en l’expansió global de la crisi. La desregulació del mercat financer va facilitar una expansió del crèdit mundial, creant un sistema financer complex i interconnectat arreu del món. Aquest fenomen bàsicament va anar expandint l’economia financera molt per sobre de la real. Els problemes de l’economia real (sobreproducció, sobreacumulació i subconsum) probablement s’haurien posat de manifest i haguessin comportant una desacceleració del creixement econòmic si no fos perquè el crèdit abundant i accessible ha incrementant, de manera “virtual” i temporal, la capacitat de consum i les possibilitats de rendibilitzar el capital. Però aquestes bombolles, tal i com es va comprovar a finals del 90 a Àsia o a principis dels 2000 amb les noves tecnologies, han acabat desencadenant una crisi financera. Les conseqüències actuals d’aquesta expansió han estat la ràpida extensió dels problemes d’uns mercats molt malalts com el creditici i immobiliari americà a la resta de mercats financers i conseqüentment a les economies reals dels països afectats. La precipitació de la crisi ha estat més tardana, però probablement les conseqüències han estat més intenses degut a necessari ajustament de la desproporció entre l’economia financera i la real, i també pel comportament procíclic del crèdit (en la recessió econòmica, el crèdit es paralitza i no permet tirar endavant projectes possiblement viables).




Las cuatro  tesis de la mundialitzación segun manuales UOC, estan reflejadas en la crisis actual


-Tesi 4, Les empreses multinacionals són l'agent actiu del procés de mundialització econòmica.

Amb aquesta es veu com les grans entitats financeres multinacionals van estendre les hipoteques “escombraria” i actius tòxics arreu del món. Aquests agents transmeten tan la part “positiva” com la “negativa” del procés de mundialització.



-Tesi 6, La mundialització requereix la mobilitat lliure del capital a escala mundial. Aquest és un dels aspectes en què el procés està més avançat. Aquesta tesi parla per si sola, tal i com s’ha vist el sistema financer està interconnectat i operant a totes les parts del món per tal de proveir el capital allà a on sigui necessari i per institucionalitzar les relacions socials del capital via la propietat privada.

-Tesi 8, El procés de mundialització augmenta la polarització entre rics i pobres i aprofundeix el desenvolupament desigual. Arrel de la crisi s’ha vist com els que han rebut més volums monetaris i han sortit més “ben parats” han estat els que en certa manera van originar l’esclat. Contràriament els que han acabat perdent la casa o han quedat embargats són els que han rebut menys suport oficial o privat. D’aquesta manera com totes les crisis, aquesta també està reorganitzant els poders via l’acumulació més gran de capitals per part de les empreses “més sanes” i així polaritzant més les riqueses.



-Tesi 9, El principal obstacle que s'oposa a la mundialització econòmica en els nostres dies és la pervivència dels estats "nacionals", que permeten la subsistència de condicions internes diferents en cada país i que, per tant, dificulten l'homogeneïtzació mundial. Aquesta tesi s’ha vist en els moments de plantejar mesures per tal de replantejar o reactivar l’economia. Cada país o regió de països vetlla pels seus interessos personals en primer lloc, dificultant així el procés de construcció d’una superestructura coherent i amb poders reals.

"Lo que no se ve" (http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2009/Crisis/Crisis_14.pdf)

 sectors afectats: la siderúrgia (ARCELOR el gran productor europeu ha amenaçat amb la deslocalització dels seus centres industrials), la industria paperera, la industria del ciment i el sector del refinament del petroli (davant la continua demanda de gasolina, les seues emissions tendiran a augmentar en necessitar més energia per a produir carburants més nets i eficients). Es veurien també afectats significativament els sectors de l’energia i del transport. A més, l’ aplicació de les mesures per a reduir les emissions provocaria l’elevació del preu final de l’electricitat, cosa que tindrà efectes perjudicials sobre altres sectors econòmics.




Paul Krugman realitza algunes reflexions crítiques sobre les causes de la crisi econòmica actual indicant la validesa actual del paradigma keynesià, mentre que Xavier Sala i Martín fa una crítica a les polítiques de despesa pública (neo-intervencionisme) que s’han implantat en la majoria de països occidentals per a fer front a la referida crisi econòmica.


http://www.elpais.com/articulo/primer/plano/pudieron/equivocarse/economistas/elpepueconeg/20090913elpneglse_4/Tes



http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2008/Crisis_Financiera/crisis(3).pdf

L’escola keynesiana es centra en l’anàlisi de les causes i conseqüències de les variacions de la demanda agregada i les seues relacions amb el nivell d’ocupació i d’ingressos, amb la finalitat de dotar d’instruments a l’Estat per a poder controlar l’economia en les èpoques de recessió o crisi. Aquest control s’exerceix mitjançant la despesa pressupostaria i es justificaria per l’efecte multiplicador que es produeix amb un increment en la demanda agregada.


Keynes refutava la teoria clàssica de què l’economia, regulada per ella mateixa, tendeix automàticament al ple ús dels factors productius (capital i treball). Keynes inverteix la Llei de Say, ja que considera que no és la producció la que determina la demanda sinó la demanda la que determina la producció, i estableix dues variables bàsiques en la funció d’inversió: les expectatives i el tipus d’interès (els empresaris inverteixen més quan major és la diferència entre l’eficiència marginal del capital i la taxa d’interès, i aquesta taxa de guany depèn de la demanda esperada).

Keynes qüestiona que la relació estalvi igual a inversió s’establisca automàticament a través de l’acció del mercat. L’estalvi augmentarà quan major siga la producció (PMaS <1) i per a cobrir la diferència estalvi-inversió i seguir creixent la producció deuria seguir augmentant la inversió. Quan la inversió creix, augmenta l’stock de capital i la necessitat de què la demanda agregada siga major per a mantenir una rendibilitat acceptable i expectatives favorables que impulsen noves inversions. Quan aquest sistema no funcione i l’estalvi siga major que la inversió, caurà la demanda agregada i la producció, apareixent un nou equilibri por sota de la producció potencial.

Estratègia de política econòmica. Keynes proposava la intervenció estatal a través del control i la regulació de la demanda efectiva mitjançant la despesa pública: en fases d’estancament econòmic, l’Estat tenia que estimular la demanda amb majors despesa econòmica. A més deurien d’existir esmorteïdors institucionals que asseguren el nivell d’inversió necessari per a multiplicar l’activitat econòmica i garantir la plena ocupació.

El neokeynesianisme és un paradigma síntesi de les idees de Keynes i de l’escola neoclàssica, amb noves idees que proporcionaren ferramentes a l’anàlisi keynesianà per a explicar nous problemes econòmics, com l’existència d’estagflació. Destacar entre els neokeynesians a: Mankiw, Romer, Samuelson, Stiglitz i Krugman.

El paradigma neoliberal defensa el lliure mercat capitalista com a millor garant de l’equilibri institucional i del creixement econòmic d’un país, i considera contraproduent una política econòmica basada en l’intervencionisme estatal en matèria social o econòmica: el intervencionisme públic i la politització de l’economia distorsionen l’adient funcionament del sistema econòmic.

La teoria neoliberal considera que el mercat és el mecanisme més eficient per a gestionar la informació dispersa en les societats a través del sistema de preus, i de què el sector privat de l’economia és relativament estable i tendeix cap a l’equilibri.

Per als neoliberals, la inflació (resultat del creixement de l’oferta monetària conseqüència del finançament de l’excessiu dèficit públic) és el gran problema social de les economies modernes perquè desorganitza el sistema econòmic, reduint expectatives d’inversió i provocant un incorrecte ús en la utilització dels factors productius. La desocupació no és un problema social, ja que un mercat laboral totalment flexible tendeix a la consecució de la taxa natural de desocupació.

Els neoliberals consideren que el motor econòmic és l’oferta agregada i no pas la demanda. Com els estímuls a la demanda tendeixen a crear inflació i generen un efecte crowding out sobre la inversió privada, la seua estratègia de política econòmica passa per la reducció del intervencionisme públic, la regulació estatal, dels serveis socials i de les transferències, del pressupost públic i dels impostos. Proposen polítiques d’oferta aptes per a crear un entorn favorable (estabilitat, confiança, credibilitat) que incentive la innovació i el progrés tècnic en l’empresa privada; la liberalització dels mercats de béns i factors; i el control de l’oferta monetària per a reduir la inflació.

En seu article Krugman estableix que una de les causes de la crisis econòmica mundial està en les polítiques neoliberals que s’han portat a terme als darrers 30 anys als EEUU i a nivell internacional. Assenyala com a factor clau estratègies de política econòmica basades en la creença de la bondat i eficiència dels mercats financers (hipòtesi del mercat eficient): “dado que los mercados financieros siempre aciertan con los precios, lo mejor que pueden hacer los jefes de las empresas, no sólo en su provecho sino en beneficio de la economía, es maximizar los precios de sus acciones". Aquesta fe cega en el mercat, i concretament en els mercats financers feu que tant economistes com policy makers concediren molt poca importància a la pujada extraordinària dels preus dels actius immobiliaris (bombolla Inmobiliaria): “el incremento en el precio de la vivienda en gran medida es el reflejo de unos fuertes fundamentos económicos” (Ben Bernanke, 2005). Per a Krugman “la fe en los mercados financieros eficientes cegó a muchos, si no a la mayoría, de los economistas ante la aparición de la mayor burbuja financiera de la historia”.




Krugman considera que la situació actual s’assembla a la viscuda als anys 30 en la Gran Depressió, amb tipus d’interès real al 0% i amb una caiguda important del consumo, inversió i l’ocupació. La única alternativa per a Krugman és fer ús de les polítiques keynesianes (l’augment de la despesa pública): “la economía keynesiana sigue siendo el mejor armazón que tenemos para dar sentido a las recesiones y depresiones”.



Per un altre costat tenim la visió neoliberal de Sala i Martín, per a qui l’origen de la crisi està en un errada del govern (en l’actuació d’entitats reguladores públiques) i no dels mercats financers: ”la crisis, pues, no fue causada por falta de regulación. La regulación existía y existe, pero no sólo no ha evitado la crisis sino que además a contribuido a generarla y agravarla”.



Sala i Martín minimitza els efectes de la crisi en considerar que “la crisis financiera será pasajera” y considera que les polítiques de despesa pública (neointervencionisme) seran perjudicials a mitjà i llarg termini (en les polítiques públiques es produiran retards ineficàcia: “el problema es que todo eso llegará demasiado tarde para solucionar la crisis del presente...”; i el dèficit públic tindrà efectes negatius sobre el creixement futur dels països). En una entrevista recent comenta que “El mundo volverá a la década de los 70, con inflación, subida de tipos de interés, crisis recurrentes y periodos expansivos cortos» . Com explica la teoria neoliberal el dèficit públic provoca inflació i conseqüentment pujada de tipus d’interès, cosa que deprimirà encara més a l’economia mundial en el mitjà i llarg termini.


 recomanació per a eixir de la crisi serà el reforçament de l’economia de mercat “el sistema económico que se pretende reformar ha dado lugar al crecimiento económico mundial más espectacular de la historia” a través de continuar reduint la intervenció pública, eliminar els organismes reguladors (ineficients), flexibilitzar el mercat de treball per a potenciar la contractació quan s’inicie la recuperació i pensar en aspectes d’oferta a llarg termini (innovació, creixement de capital humà, etc..).

 La conyuntura econòmica española en tiempos de crisis


la crisi econòmica que afecta a Espanya està modificant el pes dels principals indicadors de la demanda interna al PIB. El consum privat ha baixat la seva participació en el PIB quasi dos punts percentuals (passant de representar el 57,2% al 55,6%). La inversió, es a dir, la formació bruta de capital fix és el component de la demanda interna que més intensament està recollint els efectes negatius de la crisi. Durant el període d’anàlisi, el seu pes en la producció nacional ha baixat 6,3 punts percentuals. El consum públic promogut per l’Estat i la resta d’administracions públiques, com caldria esperar, intenta amortir aquesta baixada augmentant la seva importància en 3,2 punts percentuals, passant de representar el 18,2% al 21,4%.
L’evolució del saldo exterior del país també reflecteix clarament l’impacte de la crisi econòmica i financera. Tant les exportacions com les importacions han vist reduïda la seva importància dintre del PIB. La crisi mundial, que afecta també als principals socis comercials, ha fet caure les exportacions de bens i serveis espanyols prop de 4 punts. No obstant, són les importacions el component del saldo exterior (i de la demanda) que més s’han vist afectades per la crisi, baixant la seva participació en el PIB 8,5 punts. Les importacions que realitza la economia espanyola, com a resultat principalment de la caiguda en els nivells d’activitat, la caiguda del poder adquisitiu de les famílies així com la incertesa i les males previsions que afronten les empreses s’han vist sèriament reduïdes. Com a resultat, arran de la crisi, la balança comercial espanyola s’està equilibrant. Així, mentre el saldo comercial espanyol representava un -6,3% del PIB durant el primer trimestre del 2007, la darrera dada disponible és -1,6%.




- destacar que el PIB ha passat de reflectir creixements interanuals positius (5,6% al I trimestre del 2008) a negatius (-4,1% d’acord amb la darrera dada disponible). Pel que fa referència als diferents components de la demanda interna, el consum final canvia de signe i de contribuir positivament al creixement del PIB amb prop de 5,6 punts percentuals al primer trimestre del 2008, la dada disponible pel segon trimestre del 2009 reflecteix una contribució negativa de 2,6 percentuals. Aquest canvi de tendència ve motivat principalment pel consum privat de les llars (-4,0 punts percentuals). El consum públic, per la seva banda, tot i augmentar la seva importància sobre el PIB (com em pogut comprovar en l’apartat anterior) i haver mostrat una dinàmica positiva durant tot aquest període, no pot compensar la pèrdua de creixement motivada pel consum privat (contribució positiva al creixement del PIB d’1,4 punts percentuals).

-en temps de crisi, la inversió (la FBCF) mostra una aportació molt negativa al creixement. I es que apart de perdre molt pes en el PIB, el seu creixement durant aquest 2009 ha estat molt negatiu, i contribueix negativament al creixement del PIB en poc més de 5 punts percentuals.



Pel que fa als components del saldo exterior, totes dues magnituds, tant les exportacions com les importacions mostren taxes de creixement negatives, tot i que la intensitat en la disminució es major pel que fa a les importacions. Com a resultat, el saldo exterior (resultat de restar de les exportacions les importacions), ha passat a contribuir de manera positiva al creixement del PIB (quasi cinc punts percentuals).

3.-“El tumor inmobiliario”

factors expliquen l’augment l’evolució del preu de l’habitatge espanyol


 el principals factor explicatiu del comportament temporal del preu de l’habitatge són

• L’evolució de la demanda d’habitatges (nacional i internacional o turística)

• El comportament del preu de les matèries primeres

• El preu del sòl urbanitzable

• L’evolució de la renda de la propietat

• El mal comportament de la productivitat de l’activitat de construcció

el motiu principal que explica aquest canvi de tendència en l’evolució dels preus dels habitatges és resultat de l’esclat de la bombolla immobiliària que sostenia aquests preus a l’alça. L’autor assenyala diversos factors:


1. El caràcter especulatiu que caracteritzava el sector i que determinava en gran mesura l’evolució dels preus dels habitatges: “coja los precios de la vivienda y trate de explicar su evolución utilizando cualquier factor que pensemos que es importante (evolución demográfica vegetativa, inmigración, tipos de interés, desempleo, crecimiento de la renta, etc.) No será posible, por muy complejo que sea el modelo utilizado, explicar más del 60 o 65% del cambio en los precios. El otro 35-40%, no explicado por estos factores, se conoce por el nombre de burbuja inmobiliaria.”

2. La rendibilitat dels habitatges, aproximada mitjançant el lloguer, resulta molt minsa si es compara amb el valor total de l’habitatge. D’acord amb l’autor, calien 50 anys per rendibilitzar la compra d’un habitatge.

3. Les expectatives d’alta rendibilitat en poc temps ha atret el capital especulatiu: “En esta situación muchos españoles han decidido dejar de hacer el primo y participar en la burbuja”

4.Paro

En matèria d’atur, l’efecte de la crisi actual està sent més acusat a Espanya que a la resta de països de la UE-15. Busca a la web de Eurostat dades sobre la taxa d’atur per comprovar això, pels anys 2007, 2008 i el darrer mes disponible de 2009.


comparar con situació similar al període de crisi 1991-1994, comparant les dades d’Espanya (extretes de l’INEbase, agafant el primer trimestre), amb les de la UE-12  web:

http://www.unizar.es/centros/eues/html/archivos/temporales/14_AIS/AIS_14(02).pdf )

http://epp.eurostat.ec.europa.eu/tgm/refreshTableAction.do?tab=table&plugin=1&init=1&pcode=tsiem110&language=en (per les dades de 2007 i 2008)


http://epp.eurostat.ec.europa.eu/tgm/table.do?tab=table&language=en&pcode=teilm020&tableSelection=1&plugin=1

l’any 2007 les taxes d’atur eren molt similars a Espanya i la mitjana de la UE-15 (8,3% i 7,0% respectivament), l’any 2008 es dispara la taxa espanyola al 11,3%, mentre que es manté la comunitària. I la darrera dada disponible d’agost de 2009 es esfereïdora, ja que Espanya arriba a doblar a la UE-15 (18,9% versus 9,3%). De fet, l’increment a Espanya durant aquest període ha estat de 10,6 punts percentuals, gairebé cinc vegades superior l’augment de la zona euro, que és de ‘només’ 2,3 punts percentuals. Per tant, els efectes de la crisi sobre el mercat laboral són substancialment superiors a Espanya.




Aquesta mateixa situació va repetir-se a la crisi d’inicis de la dècada dels anys 90. Les taxes d’atur espanyola i de la UE-12 (en aquells anys la UE tenia 12 països) al període demanat segueixen l’evolució que es pot veure a la taula següent:

-el punt de partida d’Espanya ja és més elevat (16,11%) que la mitjana de la UE-12 (9,3%). Però l’augment patit per Espanya durant la crisi és espectacular, fins el punt d’arribar al 24,55%, una xifra rècord al nostre país. La UE-12 arriba al 10,8%, amb un increment d’1,5 punts percentuals en aquest quadrienni, davant els 8,44 punts percentuals espanyols. Per tant, l’increment espanyol va ser més de cinc vegades superior al de la UE-12, i a més la crisi també va ser més llarga, como posa de manifest que mentre l’atur creix molt a Espanya l’any 1994, a la UE-12 ja comença a disminuir.




Per tant, el mercat laboral espanyol, i en concret la taxa d’atur, ha patit molt més que la resta de països de la UE les dues darreres crisis més importants, la del 1991-1994 i la que estem vivint actualment.



Com hem vist a la pregunta 1, la formació bruta de capital fix a Espanya ha disminuït substancialment durant els darrers trimestres, especialment al sector de la construcció. La bombolla immobiliària ha esclatat a Espanya de forma més forta que a la resta de països de la zona euro, fet que també va succeir a la crisi de 1992-1994, i que ha representat una forta pèrdua de llocs de treball.



Altres sectors que s’han vist força perjudicat són el de productes metàl•lics i maquinària i el d’elements de transport. Els ERO’s que s’estan vivint els darrers mesos al sector automobilístic són una bona prova d’això.


7.Criterios de convergencia.Limites


La taxa d’inflació no pot superar en més d’un 1,5% a la mitjana dels tres països que la tinguin més baixa (excloent aquells que la tinguin negativa).


El dèficit públic no pot superar el 3% del PIB.

El deute públic no pot superar el 60% del PIB.

Els tres països amb la taxa d’inflació més baixa són Alemanya (2,8%), Països Baixos (2,2%) i Portugal (2,7%). La mitjana d’aquests països és del 2,6%, i la inflació espanyola és del 4,1%, 1,5 punts percentuals per sobre, justament al límit del que permet el Tractat de Maastricht.

La integració econòmica és un procés de la mundialització capitalista actual en el qual la cessió de sobirania, econòmica i política a una entitat supranacional és la dificultat fonamental. A la Unió Europea aquest procés està molt avançat i des del Tractat de Maastricht aprovat al 1991 diferents nacions del continent europeu han portat endavant una convergència econòmica i monetària. La necessitat d’establir uns requisits, unes normes i unes polítiques econòmiques comunes (com va estipular l’informe Delors) per tots els països membres genera conflictes d’interès entre les necessitat internes i els compromisos adquirits amb els altres membres com és el cas actual d'Alemanya amb Grècia.



Pel que fa als altres dos indicadors, i tal com podem veure a la notícia que s’adjunta, el Banc d’Espanya preveu un dèficit del 8% l’any 2010, i l’FMI preveu un deute del 80%.

Les tendències pel conjunt del període analitzat són aquestes:

. un retrocés de gairebé 4 punts del pes de la remuneració dels assalariats en el PIB a preus de mercat (passa de 51,14% al 47,29%)

. un increment de gairebé 3 punts del pes de l’excedent brut d’explotació en el PIB a preus de mercat (passa de 39,71% al 42,34%)

. un increment de més d’1 punt dels impostos nets sobre la producció i les importacions en el PIB a preus de mercat (passa de 9,14% a 10,37%)



A més, a partir de 2001 (any en que acaben les dades que proporciona el material docent) la tendència és d’un descens continuat i pronunciat (del 49,17% al 47,29%) del pes de la remuneració dels assalariats en el PIB a preus de mercat. Descens que és absorbit, a més, en la part més important, per l’increment del pes de l’excedent brut d’explotació.

distribució personal de la renda a l’economia espanyola pel període 1993-2006




Fes servir les dades rellevants d’entre les que trobaras a la web de l’INE (http://www.ine.es), concretament al full excel “Indicadores Sociales 2008. Cohesión y participación social
Les tendències pel conjunt del període analitzat són aquestes:




. creix en 2,5 punts el percentatge que representen els ingressos del primer quintil en relació al ingrés mig total (passa de 34,15% al 36,60%)

. decreix en poc menys d’un punt el rati entre els ingressos del 20% més ric (amb més ingressos) de la població i el 20% més pobre (passa de 6,07 a 5,30)

. augmenta en 0,7 punts el percentatge que representen els ingressos del primer quintil sobre els ingressos totals (passa del 6,71% al 7,40%)



Agafades conjuntament, les tres tendències apunten cap a una disminució de la desigualtat en la distribució personal de la renda. Ara bé, caldria veure els canvis en la distribució de la renda dels quintils intermitjos (segon, tercer i quart) per confirmar aquest fet. La darrera dada de la taula, referida a la taxa de risc de pobresa (que l’INE defineix com el percentatge de la població que viu en llars la renda total de les quals és inferior al 60% de la renda mitja nacional) apunta en la direcció contrària a la tendència d’una menor desigualtat.
L’article critica que la teoria econòmica clàssica (base de les polítiques liberals) distingeixi i separi la producció, per un cantó, i la distribució de rendes, per un altre. “Al mismo tiempo que se lleva a cabo cualquier tipo de actividad productiva se están repartiendo ya, en ese mismo instante, las rentas que se generan” assegura l’autor, tot afegint que el judici que fem del repartiment resultant dependrà de les nostres preferències ètiques, i que desvincular l’economia de la ètica és una forma de deixar inqüestionat l’ordre econòmic establert per part dels seus principals beneficiaris.




Però la distribució de la renda no és només, afegeix l’article, rellevant des d’un punt de vista ètic sino també econòmic, ja que el creixement i l’estabilitat macroeconòmics estan inversament relacionats amb l’increment de les desigualtats: pel cas d’Espanya, diu l’autor, “más beneficio y rentas del capital han implicado más ahorro y menos salarios y, por tanto, menos capacidad de gasto, menos demanda y menos capacidad potencial de crecimiento. Es decir, más peligro de crisis y recesión económica”.



Des d’aquest punt de vista, la redistribució funcional de la renda que ha experimentat l’economia espanyola entre 1991 i 2007 en detriment de la remuneració dels assalariats (apartat “a”) ha contribuït (junt amb d’altres causes) a la crisi, o si més no a la seva intensitat. Per contra, la reducció de les desigualtats cap a la qual apunten les dades de l’apartat “b” (distribució personal de la renda més equitativa) seria quelcom positiu per l’estabalitat macroeconòmica, independentment del diferent judici ètic que diferents individus puguin fer. El contrari es pot dir de l’increment de la taxa de pobresa, l’erradicació de la qual hauria de ser un objectiu prioritari, si no per raons humanitàries, sí pel bé del creixement econòmic.





en la web del Observatorio Social de España (http://www.observatoriosocial.org), dins l’apartat “Banco de Datos”, i el sub-apartat “Desigualdades i Pobreza”, trobem les següents dades sobre distribució personal de la renda a la UE-25:
les desigualtats en el cas d’Espanya són superiors a la majoria de paísos de la UE-15 i superiors també a la mitja de la UE-15, UE-25 i UE-27. Una de les explicacions més plausibles d’aquesta realitat és el subdesenvolupament relatiu de l’Estat de Benestar a Espanya. Com es veu al gràfic següent, la despesa pública a Espanya com a percentatge del PIB a l’any 2007 (a part de retrocedir, com en la majoria de països, respecte l’any 1995) és de les més baixes de la UE-15.




Però no és només el grau d’intervenció de l’Estat el que compte per redistribuir la riquesa, sino també l’eficàcia d’aquesta intervenció. Tampoc en això Espanya surt gaire ben parada en comparació amb els països del seu entorn. La taula següent, extreta del document “Effectiveness of Poverty Reduction in the EU-15. An Empirical Analysis” (Koen Caminada i Kees Goudswaard) compara aquesta eficàcia pels diferents països de la UE-15, tot mesurant la taxa de pobresa abans i després de la redistribució de renda mitjançant les polítiques públiques. A l’any 2007, partint d’una taxa del 24% (un cop incorporades les pensions), la intervenció pública a Espanya només va ser capaç de reduir la pobresa fins el 20% (Espanya està entre els països amb menor taxa de pobresa abans d’aplicar els programes socials i d’entre els països amb major taxa un cop desplegats aquests programes). Les dades equivalents per Suècia són del 28% i el 11%, és a dir, que assoleix una reducció de 17 punts en la taxa de pobresa gràcies al volum (gasta 5,7 punts més que Espanya; vegeu la columna “Net social expenditure, % GDP, 2005) i també a l’eficàcia de les seves polítiques socials.




Font: http://media.leidenuniv.nl/legacy/paper-poverty-reduction---eu-perspective---caminada-and-goudswaard---july-24-2009.pdf (pàgina 13)




mostra l’evolució tant de l’estalvi (S) com de la inversió (I). Tal i com s’indica en el mòdul quan l’estalvi d’un país és superior a la seva inversió (S>I), pot destinar part d'aquest estalvi a finançar inversions en l'exterior. En aquest cas, direm que l'economia presenta capacitat de finançament i, per tant, una posició creditora envers l'exterior.




Ara bé, si una economia té un nivell d'estalvi insuficient per a finançar la seva inversió (S < I) i, per tant, ha de recórrer a l'estalvi exterior direm que l'economia presenta necessitat de finançament, i per tant, una posició deutora envers l'exterior.





Podem veure clarament en el gràfic que en el cas d’Espanya la inversió és superior a l’estalvi (S<="" necessitat="" p="" per="" posició="" presenta="" tant,="" té="" una=""> 








 gràfic amb l’evolució de la necessitat de finançament de la nostra economia des de l’any 2000 fins al 2008. Parlem de necessitat, perquè clarament es veu com la inversió ha estat superior a l’estalvi durant tot aquest període. Al gràfic s’observa com després d’una lleu reducció de la posició deutora d’Espanya durant els període 2002, la necessitat de finançament va anar augmentant fins a l’any 2008, on ha experimentat un lleu retrocés, com a conseqüència de la disminució del dèficit de béns i serveis. 







Els determinants de la necessitat de finançament són les Administracions Públiques, les empreses i les famílies. 









En quant a les Administracions Públiques, podem observar clarament inicien el període amb necessitat de finançament. Tot i així, aquesta va disminuint fins a convertir-se en capacitat de finançament. Tal i com ens explica el mòdul, aquest canvi es deu a un gran esforç de consolidació fiscal, per assolir un superàvit pressupostari sense precedents fins al moment. 



Pel que fa a les famílies la tendència es contraposa al cas anterior, passen de tenir una posició creditora a un posició de deutora a partir del 2004, ja que disminueix el seu estalvi i augmenta la inversió. Aquest descens de l’estalvi familiar es deu principalment a un menor dinamisme de la renda disponible, mentre que la inversió augmenta sensiblement per l’adquisició de vivenda. 



Per últim les empreses presenten durant tot el període una posició creditora que augmenta en els últims anys degut a l’augment de la seva inversió, i les dificultats per atreure l’estalvi de les famílies espanyoles. 



Respecte a l’any 2008 s’observa un canvi de tendència per a les famílies i les administracions públiques. Pel que fa que les famílies presenten capacitat de finançament en aquest últim any, superàvit que no mostraven des de l’any 2002. Aquest canvi es degut a una important correcció financera de les famílies, que han disminuït el creixement del consum privat i la inversió en vivenda, tant per la crisi financera (dificultat d’obtenir finançament), com per la crisi real (deteriorament del mercat laboral). 



En el cas de les administracions públiques el canvi és de signe contrari, durant el 2008, ha augmentat la necessitat de finançament de les administracions públiques per la crisi econòmica que pateix el país, que ha fet augmentar la despesa pública i per tant disminuint l’estalvi.. Aquesta despesa es deguda sobretot a l’increment de les prestacions socials com a conseqüència de l’augment de la taxa d’aturats. Al mateix temps, s’ha produït una reducció de la recaptació fiscal, sobretot aquella relacionada amb el sector financer i immobiliari, per la disminució de l’activitat econòmica. Per últim, les empreses continuen presentant dèficit, però en aquest cas ha disminuït, degut a la reducció de la inversió productiva, per les dificultats d’obtenir finançament, entre altres. 

La capacitat o necessitat de finançament d’una economia es correspon amb la suma dels saldos de la Balança per compte corrent i de la Balança per Compte de Capital. En el nostre cas, per als anys 2007 i 2008 Espanya ha gastat més en consum i inversió, que el que ha estalviat, per tant té necessitat de finançament (S

Saldo del compte corrent+capital= - (Saldo del compte financer+ Errors i omissions)


6.Indices comparaciones

classificació de països segons el Happy Planet Index (HPI) elaborat per la Fundació Nova Economia (New Economics Foundation - http://www.happyplanetindex.org/learn/download-report.html) i l’ Index de Desenvolupament Humà (IDH) del PNUD 

, el HPI i el HDI donen una classificació dels països seleccionats força diferent, que reflecteix la diversitat en la composició i els objectius dels dos indexes. Mentre el HPI ordena els països seleccionats de la següent manera: Costa Rica, Xina, Espanya, Ghana i Nova Zelanda, el IDH situa Espanya al capdavant seguida de Nova Zelanda, Costa Rica, la Xina i Ghana. La raó d’aquestes diferencies cal trobar-la en el contingut i objectius dels dos índex.





El IDH combina les variables de renda per càpita amb l’esperança de vida i la taxa d’analfabetisme i d’escolarització. L’índex va néixer amb l’objectiu d’oferir una mesura més acurada del nivell de desenvolupament humà que la resultant de comparar el ingrés per càpita de cada país. Reflecteix les oportunitats que dóna cada societat o país als ciutadans per desenvolupar les seves capacitats. 



El HPI és un índex que relaciona l’esperança de vida i el nivell de mitjà de satisfacció amb la vida amb l’empremta ecològica d’un país. El càlcul del segon component de l’índex s’obté fent la mitjana de les respostes d’una mostra representativa de la població a una pregunta estàndard sobre satisfacció amb la vida (http://www.happyplanetindex.org/learn/calculating/global.html#lifesat). L’empremta ecològica d’un individu és una mesura de la quantitat de terra que es necessita per proveir-lo dels recursos que necessita i de la quantitat de bosc que es necessita per absorbir les seves emissions de CO2 i les dels productes que consumeix (http://www.happyplanetindex.org/learn/calculating/global.html#footprint). L’índex té com objectiu mostrar l’eficiència ecològica amb la que un país produeix el benestar de la seva població. La classificació de països segons el HPI convida a reflexionar sobre els efectes del creixement econòmic sobre el medi ambient i el benestar de la població. 



Prenent com a exemple el cas de Costa Rica, el fet que el seu nivell d’ingrés per càpita no sigui gaire alt comparat amb països com Espanya i Nova Zelanda fa que segons el IDH estigui classificat en la posició 54. Tanmateix, aquest és un país on la gent està molt satisfeta amb la seva vida en general i que és segon del mon en esperança de vida. Tot això ho aconsegueix amb una empremta ecològica de 2.3 hectàrees globals per persona, lleugerament per sobre del llindar de 2.1 hectàrees globals, que és el nombre d’hectàrees que es considera just. Si considerem que les percepcions de la població sobre la seva qualitat de vida i el impacte mediambiental del model de desenvolupament de cada país són mesures rellevants de benestar, el HPI pot ser una classificació més representativa del benestar de la població que el HDI.



Fonts: per Espanya, dades de l’INE del primer trimestre. Per la UE-12, dades extretes de 



http://www.unizar.es/centros/eues/html/archivos/temporales/14_AIS/AIS_14(02).pdf


http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=/t07/p457&file=inebase&L=0
http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft35%2Fp009&file=inebase&L=0






 siderúrgia (ARCELOR el gran productor europeu ha amenaçat amb la deslocalització dels seus centres industrials), la industria 

http://web.worldbank.org/WBSITE/EXTERNAL/BANCOMUNDIAL/EXTDECPGSPA/EXTGBLPROSPECTSPA/EXTCHLGBLPROSPECTAPRILSPA/0,,menuPK:679788~pagePK:64218926~piPK:64218953~theSitePK:659199,00.html

  

8.Reestructuracion sistema financiero 


. “Les caixes preveuen més fusions quan es reformi la normativa.” El Periódico, 24/02/2010 





 “la neteja d'empreses obsoletes i antiquades que té lloc en les fases de crisi i depressió dóna lloc al manteniment en actiu de les empreses més rendibles, que solen ser les més grans.” Aquesta “neteja” explica, en part, la concentració del capital, “que implica l’augment de la dimensió mitjana de les empreses” i que transforma progressivament el capitalisme concurrencial (on predomina la competència entre empreses petites i mitjanes) en un capitalisme monopolista. En el cas concret de l’esfera financera, veiem com la concentració de capital esdevé un mètode habitual en la superació de les crisis i com les pèrdues econòmiques i les devaluacions d’actius (préstecs, béns immobles, etc.) desencadenen processos de fusions i adquisicions. En el cas de les adquisicions, les entitats financeres més preparades davant la crisi compren els actius devaluats i es converteixen en capitals financers més potents; en el cas de les fusions, empreses de tamany més o menys similar s’uneixen per compartir i superar les seves debilitats respectives. La mateixa lògica explica d’altres fusions empresarials recents en d’altres sectors com el de la televisió a Espanya (Antena 3-La Sexta, Cuatro-Telecinco) i el de les companyies aèrees a nivell mundial (Air France-KLM, Iberia-British Airways).



A més de la concentració de capital, el titular de premsa es relaciona també amb un altre aspecte del material docent, en el qual podem llegir: “perque hi hagi creixement s'ha d'assegurar prèviament la reproducció de les condicions que permeten la producció capitalista”. És per la reproducció d’aquestes condicions generals de funcionament que els estats disposen d’un aparell polític, d’un Govern. El sistema capitalista (incloent-hi els models més liberals com el nord-americà), no pot existir sense un cert grau d’intervenció de l’Estat, encara que només sigui per establir i “mantenir les regles del joc necessàries per a l’acumulació de capital”. La “normativa” a la qual fa referència el titular forma part, doncs, de la tasca de reproducció de les condicions generals de funcionament del sistema per part, en aquest cas, del govern espanyol. Un exemple de normativa financera (podríem dir que polèmica) que connecta la reproducció de les condicions de funcionament amb la concentració de capital pel cas del sector financer és el FROB, o Fons de Reestructuració Ordenada Bancària que consisteix en la regulació (i potser el finançament) de les fusions entre caixes per part de l’Estat.

els cicles permeten “el manteniment en actiu de les empreses més rendibles, que solen ser les més grans”. A part de la concentració de capital ja mencionada, això provoca també la centralitzacio del capital en societats anònimes, borsa i banca, cosa que “implica l’augment del volum de capital controlat cada vegada per menys capitalistes.” L’efecte conjunt d’ambdues tendències és, com ja s’ha dit, l’eliminació de les condicions de lliure competència i l’adveniment d’un capitalisme de caire monopolista. Aquesta explicació és válida no només per l’esfera productiva sino també (sobretot, podríem dir) per l’esfera financera, com es posa de manifest per la potència relativa d’un “petit” grup d’inversors que se senten capaços d’influir en els preus (els tipus de canvis) dels mercats de divises. La noticia parla, doncs, de l’hegemonia del capital financer, que és la causa de la centralització del capital, i que, tot i tenir base nacional en els seus orígens, avui té abast i efectes mundials (tesi 6 de la mundialització). L’hegemonia del capital financer és també un símptoma de la financiarització de l’economia, idea que capta la pèrdua de tamany de l’esfera productiva (economia real) respecte l’esfera financera, que busca generar beneficis dins de sí mateixa (apostant, per exemple, contra una divisa), i no només finançar la producció de béns i serveis la venda dels quals generi beneficis. L’expansió financera s’explica, doncs, com l’expansió del sistema en conjunt, per la búsqueda del màxim benefici possible. 




Tanmateix, a més de voler expandir-se cal poder-ho fer. L’hegemonia del capital financer ha estat possible, doncs, per unes condicions generals de funcionament (és a dir, una normativa, o absència de normativa, millor dit) que ho ha permès. En aquest cas, doncs, la intervenció de l’Estat que comentàvem a l’apartat “a” ha consistit en una progressiva desintervenció, que permet encara avui els elevats nivells d’autoregulació, apalancament i poder dels agents financers que il.lustra la noticia. 

11. Afecta proceso de mundializacion

. L’expansió dels modes de producció i consum dels països del centre del sistema a la perifèria és insostenible atesos els efectes sobre els recursos no renovables i el medi ambient en general del model energètic i d’industrialització propi del capitalisme. Activitats industrials, de transports, de serveis o de consum (automòbils, refrigeració, calefacció, etc) perjudiquen el medi ambient sense respectar les fronteres. L’us de recursos naturals no renovables com els combustibles fòssils i la desforestació creen problemes seriosos per a la generalització del model a tots els països del món i contribueix directament al calentament del planeta. 




Per tant, la pressió sobre el medi ambient del capitalisme mundialitzat es inherent al sistema i no es pot disminuir sense plantejar-se un canvi de sistema econòmic. El capitalisme benèvol segons en Gudynas no ofereix una alternativa vàlida a crisi ecològica. Es basa en presentar el medi ambient com un conjunt de bens i serveis que son objecte de valor econòmic i per tant que poden ser intercanviats en els mercats. No qüestiona l’atropocentrisme del sistema capitalista ni el procés d’acumulació i per tant els sectors que s’apropien dels recursos naturals poden seguir comerciant amb ells sempre que se segueixi una determinada regulació o es paguin les ecotaxes pertinents. L’autor creu que cal abordar el reduccionisme de les valoracions econòmiques sobre la societat i la natura, trencar l’antropocentrisme i la dualitat natura-societat. Segons ell això no és possible en el marc de la mundialització actual.
Tesi 2. Hi ha la base tecnicomaterial per a la mundialització. L’homogeneització dels patrons de consum, l’estandardització de la producció industrial, la creixent similitud en la forma de cultiu de la terra afavoreixen la mundialització. En Gudynas es refereix a aquesta tesi quan parla de la simplificació de l’esfera econòmica amb la desaparició de la heterogeneitat de mercats a l’Amèrica Llatina per convertir-se en mercats capitalistes caracteritzats per l’homogeneitat. 




Tesi 3. El model d’industrialització sobre el qual es fonamenta la mundialització econòmica té efectes perversos: la destrucció del medi ambient i l’esgotament dels recursos no renovables. Aquest model requereix la provisió continua de matèries primeres i l’us intensiu d’energia. Segons Gudynas els països llatinoamericans depenen de les seves exportacions agropecuaries, mineres i energètiques. Aquestes tenen conseqüències devastadores sobre els ecosistemes de la regió, principalment sobre els boscos tropicals de l’Amazonia. A més a més, l’explotació indiscriminada de mines i jaciments de petroli està esgotant progressivament els recursos no renovables de la regió.



Tesi 4. Les empreses multinacionals són l’agent actiu del procés de mundialització econòmica. L’autor destaca que les empreses multinacionals adopten decisions de localització òptima mundial. Es connecten amb xarxes econòmiques i comercials globals que tenen un impacte negatiu en la gestió del territori desbordant el marc dels estats nacionals. Es genera una contradicció en el paper dels estats nacionals: per una banda els estats nacionals promouen la inserció global de les seves empreses i per altra es veuen abocats a dependre de condicions externes que no estan relacionades amb les necessitats de la població local ni amb els interessos de protecció dels ecosistemes locals. 



Tesi 9: El principal obstacle que s’oposa a la mundialització econòmica en els nostres dies és la pervivència dels estats nacionals, que permeten la subsistència de condicions internes diferent en cada país i que, per tant, dificulten l’homogeneització mundial. En Gudynas explica com els estats llatinoamericans veuen en la major presencia estatal una de les solucions a la crisi ecològica. Però com les seves actuacions son ‘reparadores’, es a dir, insisteixen en una millor regulació ambiental, en la responsabilitat social de les empreses i accepten els codis de conducta mediambiental de la OMC, no presenten una amenaça substancial a l’expansió mundial del capital.





El procés de mundialització augmenta la polarització entre rics i pobres i aprofundeix el desenvolupament desigual’. 




El procés de mundialització ha intensificat la concentració de la riquesa en els països del centre i la concentració de la pobresa en la perifèria del sistema. L’informe sobre el desenvolupament humà del Programa pel Desenvolupament de Nacions Unides l’any 1997 dedicat a la pobresa ja indicava que més del 25% de la població dels paisos de la periferia vivien en situació de pobresa i 1.300 milions ho feien amb ingressos inferiors a 1 dolar diari. Aquets es concentraven a l’Asia meridional, oriental i el Pacífic on vivien més de 950 milions dels 1.300 milions de persones amb ingresos inferiors a 1 dolar diari. L’Africa subsahariana tenia 220 milions de persones amb ingressos inferiors a 1 dolar diari, xifra que va anar augmentant fins a l’any 2000 i que tot i que presentava una tendencia a la baixa, situava aquesta regió en l’única que no podria reduir els seus nivells de pobresa a la mitat l’any 2015 tal i com s’havien proposat els liders mundials l’any 2000 en la Declaració del Mil.leni de la ONU [http://www.un.org/millenniumgoals/poverty.shtml].



La crisi financera internacional ha accentuat les desigualtats econòmiques entre països i ha posat en dubte que la pobresa al mon es redueixi a la mitat al 2015 respecte els nivells del 1990. El Banc Mundial estima que a conseqüència de la crisi econòmica hi haurà entre 55 i 90 milions més de pobres en els països de la perifèria del sistema dels que s’estimaven inicialment pel 2009. 



La polarització entre rics i pobres no existeix únicament a nivell internacional sinó que cada vegada més es creen economies dobles en els països perifèrics i apareixen masses de població marginalitzada en els països del centre del sistema. Les estimacions del Banc Mundial indiquen que en totes les regions del món el 20% més ric de la població realitza més del 40% del consum nacional i el 20% més pobre solament consumeix del 2 al 9% del total. Aquestes disparitats són més grans a l’Àfrica subsahariana i a l’Amèrica Llatina [http://www.worldbank.org/]. El gràfic següent il•lustra aquest fet.

el propósit primordial de l’OMC es promoure la liberalització del comerç internacional de mercaderies i serveis, facilitant l’eliminació de traves aranzelaries i la lliure circulació de mercaderies a nivell mundial. D’altra banda en els objectius de l’OMC s’introdueix el concepte de desenvolupament sostenible ‘respecte de la utilització optima dels recursos mundials i la necessitat de protegir i preservar el medi ambient de manera compatible amb els diferents nivells de desenvolupament econòmic dels països’. 




L’article d’en José Luis Gordillo destaca que la compatibilitat entre el creixement del comerç mundial i la protecció del medi ambient que recolza l’OMC no és possible. Les condicions per a que un increment del comerc resulti en creixement econòmic (teoria de l’avantage comparatiu de David Ricardo) no es donen en l’actualitat. Gordillo analitza dos d’aquestes condicions: competencia perfecta i reduït impacte ambiental. Argumenta que la competencia perfecta no existeix i que les empreses multinacionals controlen els mercats i fixen els preus dels productes. En aquestes condicions, l’increment del comerc internacional estaria afavorint les estrategies productives i de distribució de les empreses multinacionals i tindria un impacte menys favorable sobre el creixement econòmic dels estats que participen en l’intercanvi. 

L’autor insisteix en que la condició de reduït impacte ambiental de la producció capitalista no és compleix i reprodueix les paraules d’Albert Recio sobre la insostenibilitat del procés globalitzador: ‘todo el proceso globalizador tiene un impacto ambiental negativo en la medida en que fomenta un proceso masivo de interrelación productiva a escala internacional, el cual genera la necesidad de construir grandes infraestructuras de comunicaciones y da lugar a un movimiento acelerado de bienes y personas sólo sostenible con un enorme derroche de materiales y energía.”



Gordillo també explica que tot i que el tractat fundacional de l’OMC anima als estats a dur a terme polítiques de protecció medi ambiental, aquestes no poden utilitzar-se com a barreres proteccionistes que discriminin productes importats. També assenyala que quan hi han hagut disputes entre països relacionades amb alguna regulació medi ambiental nacional, l’Organisme de Solució de diferencies (OSD) de l’OMC ha recolzat majoritàriament als països que se sentien perjudicats per aquestes regulacions. Tots aquests factors fan difícil de reconciliar els objectius i funcionament de l’OMC amb el desenvolupament sostenible. 

El creixement de la població espanyola durant els anys 2002 i 2003 es va deure principalment a l'arribada d’emigrants. Contràriament, entre els anys 2003 i 2004, va ser la gran natalitat la que va fer créixer la població (cal mencionar que l'increment de la natalitat ha estat impulsat per la població nou vinguda). Finalment el creixement poblacional entre els anys 2004 i 2005 va tornar a ser degut a l'entrada d’emigrants al país. 




El reglament de la darrera Llei d'Estrangeria va ser adoptat pel Real Decret 864/2001 el 2001. El 2003 es va dictar la sentència i el 2004 es va aprovar l'actual reglament. En aquest s'incorporen instruments que permeten una regulació dels fluxos migratoris més àgil i senzilla i introdueix les decisions preses a nivell europeu.

Veient la distribució del creixement de la producció per branques d'activitat es pot inferir que l'arribada d’emigrants molt probablement va recolzar el creixement del sector de la construcció que requereix mà d'obra poc qualificada. Tal i com s'ha vist a la pregunta anterior, el Govern al saber que determinats sectors requerien mà d'obra, va facilitar la seva regulació.

5.Analisis Energetico


El modelo energético español es fuertemente dependiente de los combustibles fósiles que representan aproximadamente el 83 % del consumo energético primario. Estos junto con la energía nuclear suman más del 93 % del consumo energético primario. Dentro de los recursos energéticos fósiles destaca el papel predominante del petróleo (48,9%) seguido por el gas natural (20,9%).

El modelo occidental de industrialización está fuertemente basado en este tipo de energías. Las diferencias entre el modelo español y el mundial se refieren fundamentalmente a la diferente combinación de energías fósiles. En España el consumo del petróleo es muy superior a la media mundial, mientras que la importancia del gas natural y, sobre todo, del carbón es mucho menor en España.

En varios países  de Asia, el consumo de carbón es muy superior al de petróleo.

En los países de la OCDE las principales fuentes energéticas son el petróleo, el gas y la energía nuclear. En España,la energía nuclear tiene un menor peso comparado con los países de su entorno.




Energia.Dependencia energetica



El primer model energètic es correspon amb la primera revolució industrial i es basa en el carbó (i la seua transformació en vapor).




• El segon model energètic es basà en la combinació de carbó i petroli i es correspon amb la introducció de l’electricitat com a energia derivada, així com la combustió interna, que permeté el desenvolupament de l’automòbil.



• El tercer model energètic, que és l’actual, es basa en la combinació de totes les fonts d’energia primària, amb especial predomini del petroli i del gas natural, però amb una part substancial d’energia hidràulica i nuclear.





 gràfic -IEA (2010), Key World Energy Statistics 2009-El gràfic mostra l’evolució por fonts primàries de producció energètica mundial des dels anys de la primera gran crisi del petroli fins 2007 (tercer model energètic), revelant per un costat un notable increment de la producció (que es duplica en els darrers trenta anys) i per l’altre, a partir de la desproporcionada concentració inicial en el petroli (46,1%), el progressiu major equilibri entre les distintes fonts energètiques. Aquesta substancial caiguda en termes relatius ha segut coberta, al llarg dels darrers decennis pel carbó, l’energia nuclear (5,9%), el gas natural i més recentment per les energies renovables (12,7%, hidràulica, biomassa, solar, eòlica…).

) El passat febrer, el president d’EEUU, Barack Obama, anuncià la concessió d’un préstec de 8.200 milions de $ per a la construcció de dos nous reactors nuclears a USA, els primers que es muntaran al país en més de tres dècades. Esta noticia ha reobert el debat sobre la importància que ha de tenir l’energia nuclear en un futur model energètic:

http://www.bbc.co.uk/mundo/internacional/2010/02/100216_1852_energia_nuclear_obama_central_vogtle_irm.shtml



El debat nuclear torna a estar d’actualitat per una combinació de circumstàncies:



• Un increment continuat de la demanda. Es preveu que la demanda elèctrica es dupliqui a nivell mundial fins al 2030. Per exemple, en aquesta línia, España ha crescut un 5,3% anual en la última dècada (+ 55% acumulat), un dels creixements més alts de l’OCDE.



• Previsions de tensions en el suministre i preu dels combustibles sòlids. Pareix probable que en els propers 15 anys s’arribi al zenit de la producció mundial de petroli i pot ser una dècada més tard per al gas. Si es així, es d’esperar un increment continuat dels preus energètics.



• Necessitat de complir Kyoto i d’anar a reduccions majors d’emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle. L’escenari actual suposa un increment global d’emissions del 62% en el 2030.



• El desenvolupament de reactors nuclears de 3ª i 4ª generació. Segons la indústria nuclear, aquests reactors resoldran alguns dels inconvenients en qüestions de seguretat i costos, i evitaran moltes emissions.



-’energia nuclear com una solució al canvi climàtic?  http://www.elmundo.es/elmundo/2007/03/08/ciencia/1173319588.html



El 24 de Maig de 2004 el periòdic anglès The Independent va publicar un article de James Lovelock, el conegut autor de la Hipòtesi Gaia, amb el títol 'Nuclear Power is the Orly green solution', que ha tingut una notable repercussió en els mitjans de comunicació - llegiu l’entrevista a l’hipervíncle-.



L'esmentat article cridava l'atenció sobre la gravetat de l'efecte hivernacle i la necessitat de disminuir dràsticament i urgentment l'emissió dels gasos que provoquen el seu increment, per a evitar una catàstrofe ambiental sense precedents. En l'entrevista anterior J.L. diu: “Estoy convencido que se acerca el fin de la civilización y del mundo tal y como la conocemos. La Tierra seguirá viviendo tranquila, sin duda, pero la población humana va a ser reducida a un 10% o 20% de que es ahora mismo”.



En açò hi ha un consens prou general en la comunitat científica: el canvi climàtic provocat per l'activitat humana ha començat ja i està relacionat amb la modificació tremendament accelerada de la composició de l'atmosfera deguda a les emissions de CO2 i altres gasos d'efecte hivernacle. El corol•lari és ben clar: és necessari establir urgentment un nou model energètic que no estiga basat en els combustibles fòssils. Per a Lovelock i altres autors, l'energia nuclear és un element clau per a garantir l'estabilitat del subministrament elèctric mundial: “Ahora bien, una gran ciudad sólo puede mantenerse si tiene un suministro fiable y constante de electricidad. Entonces, ¿qué es lo que nos queda aparte de la energía nuclear? Ni el sol ni el viento pueden garantizarnos un suministro constante. Yo nunca he sido un defensor fanático de la opción nuclear, pero considero que es fiable, segura, económicamente viable, y eficaz”.



A més per als seus defensors es tracta d'una energia neta que podria evitar l'emissió a l'atmosfera de 60 milions de tones de CO2 a l'any, i econòmica, ja que produeix el Kwh amb uns costos estables i raonables. De fet, països amb alt nivell de desenrotllament com França, Finlàndia o USA continuen defensant l'alternativa nuclear, amb la construcció de nous reactors o l’augment de la potència existent.





es viable incrementar substancialment la generació nuclear per a reduir les emissions de GEI?



Tot i això les distintes associacions ecologistes (com Grennpeace) i alguns dels més prestigiosos experts en recursos energètics com Marcel Coderch o Bernard Laponche consideren inviable la solució nuclear. En primer lloc perquè consideren gravíssims els problemes que l’ús d’aquest recurs energètic genera per al medi ambient (encara que entre ells no es troba l’increment dels gasos d’efecte hivernacle): tones de residus de mitjana i alta activitat, amb vides mitjanes de centenars d’anys i, en alguns casos, mil•lenis; els perills associats al transport i manipulació dels materials radioactius; la possibilitat d’accidents de tremendes conseqüències, com l’ocorregut o en Chernobil, o d’atemptats que requereixen costoses mesures de seguretat per a la prevenció (hipotètica), etc.



Per un altre costat, com podem comprovar en el gràfic de la pregunta 1.B, la contribució de l’energia nuclear en l’àmbit mundial és tan sols d’un 6%. Inclús a països com França o Japó, que en el seu moment optaren per la creació de nombroses centrals, el percentatge d’energia d’origen nuclear no arriba al 20%. Es cert que a voltes s’afirma que en França aquest percentatge és d’un 80%, però es tracta d’un error: eixe és el percentatge que correspon a la producció d’electricitat. De fet, el consum de productes petrolífers per càpita a França és similar al del conjunt de la Unió Europea. Així doncs, apostar per una solució nuclear exigiria crear en tot el món milers de centrals – segons un estudi del MIT hauria que multiplicar per tres el parc actual de centrals nuclears per assolir una quota nuclear del 19% en 2050- , d’un cost desorbitat i absolutament inaccessible als països del Tercer Mundo (on dos mil milions de persones continuen sense tenir accés a l’electricitat i altres tres mil tenen un subministrament d’energia molt insuficient). Segons l’estudi anterior, als costos de construcció s’hauria de sumar uns alts costos d’operació i manteniment, i els inversors deurien d’enfrontar-se a importants reptes polítics, de regulació i d’oposició popular que comporta la obtenció d’una llicència i un emplaçament. Per exemple, per als experts del MIT hauria que reduir un 25% els costos mitjans d’operació i manteniment de les plantes actuals per a fer competitiva l’energia nuclear en les properes dècades.

http://web.mit.edu/nuclearpower/

http://www.greenpeace.org/raw/content/espana/reports/cambio-climatico-la-energ-a.pdf


Fuentes consultadas:
Ignacio Álvarez Peralta y Luis Buendía García. “La cara oculta de la "Nueva Economía": Financiación y regresión social en los EE.UU. Revista Oikos.
www.edicionesucsh.cl/oikos/index.php?option=com_content&task=view&id=65&Itemid=9 - 99k
Chesnais, El fin de un ciclo. Alcance y Rumbo de la crisis financiera.

9. Analisis tipo de cambio 

tipo de cambio bilateral euro-yuan (CNY).
 Si el régimen cambiario del yuan es de tipo fijo, ¿por qué  fluctúa el tipo de cambio euro-yuan?
La moneda de China cambió de valor el 21 de julio de 2005 de 8,28 yuan por dólar estadounidense al tipo de 8,11 por dólar estadounidense (después del quite del tipo fijo al dólar y a causa de la presión de los Estados Unidos). El Banco Popular de China anunció también que el renminbi sería fijo a una canasta de monedas extranjeras, en vez de estar sólo comparado al dólar.

El CNY mantenía un tipo de cambio fijo respecto al dólar, pero el dólar fluctua respecto al euro, por tanto si el dólar se deprecia respecto al euro –ver cuadro adjunto: http://www.bde.es/infoest/htmls/tiposeuro.htm-, el CNY se deprecia respecto al euro: estamos hablando de tipos de cambio cruzados.
El tipo de cambio cruzado sirve para calcular la relación de dos divisas por medio de una tercera, y se calcula indirectamente en función de los tipos de cambio de otras dos divisas.
si hacemos una regresión utilizando excel con las cotizaciones CNY/euro y USD/euro podemos ver como el coeficiente de correlación lineal de todo el periodo es de 0,926, lo que indica una alta correlación entre las dos monedas. Correlación que aún es mayor durante los cuatro primeros años, donde el yuan mantenía un tipo de cambio fijo solo respecto al dolar.


fuente con el soporte de los manuales de economia de Esp de la UOC